dilluns, 24 de març del 2008

La nostra Mona


Aprofitant aquestos dies de Setmana Santa, la presència de la meua iaia d´Onil a casa i hui que és dilluns de Pasqua, hem estat parlant d´una de les tradicions valencianes més arrelades del poble valencià i que durant el diumenge i dilluns de Pasqua congreguen famílies i quadrilles d´amics a entorns naturals tan bonics i encissadors com els nostres camps, rius o muntanyes. Menjar-se la mona s´ha convertit en un ritual bucòlic, carregat de simbologia, anècdotes, gastronomia i jocs al seu voltant, al qual els valencians no solem fallar durant dites dates.

Com no, hem parlat d´Onil. El meu poble (i dic meu, perquè em considere d´allà), té el gran avantatge de comptar amb nombrosos espais naturals i casetes de camp on anar a passar el dia és més que plaenter. I no, Onil no queda exempt de tradicions moneres i rurals com de les quals hem estat parlant.

Amb veu alegre però al mateix temps melangiosa pel record d´altres èpoques i de persones amb les quals tenim la desventura de no comptar, la iaia recorda tots aquells anys en què tant dilluns com diumenge de Pasqua, anaven al Tormo, una partida situada a la Serra d´Onil on s´ajuntaven familiars i amics carregats amb els cabassos plens de menjar. I qui no se n´aniria i es menjaria baix dels pins uns quants troços de coca, cacaus, truïta, carn rostida, "conill en tomata" (i pa mullant la tomaca) i una bona mona casolana? No seria gens avorrit passar un dia assolellat botant la corda, corrent i amagant-se, empinant el catxirulo o milotxa, cantant, prenent el sol damunt les ribes o contant històries, anècdotes i acúdits per al gust i somriure de tothom. I a mitjan vesprada a tornar-se´n a la "Plaça" que en aquell temps comptava en mig amb un arbre grandíssim, a la soca del qual es deixaven tots els cabassos i es continuava amb el joc i la festa.

Quant a la mona, eixe dolç que porta l´ou dur damunt, hi havia una tradició que hui ja no es du a terme. Sempre que me´n vaig de mona, mon pare em pregunta..."però tens monera? si no, això ja no és la mona"...Què és açò de la monera? Quan els joves anaven de mona, el xic havia de buscar-se una xica (la monera) que era la que havia de portar la mona per a ell. D´altra banda, el xic es comprometia a convidar-la al cinema. D´aquest senzill intercanvi, n´estic segur que haurà sorgit alguna que altra parella.

Hui, però, cadascú es duu la seua mona i es paga la seua entrada del cine. Els temps i les tradicions canvien. No obstant, tampoc hem anat a pitjor ja que el contacte amb la naturalesa persistix. Hui la tradició s´ha convertit en anar-se´n de Mona del Dijous Sant fins el Dilluns de Pasqua. Recorde gratament aquella "Mona" passada amb uns bons amics colivencs a la caseta de Samuel Vila, la qual es resumix en nombroses anècdotes, frases mítiques, festes i rises, algún acte vandàlic, 4 o 5 dies rodejats de foguera, bancals i pins, rutes a casetes de la "contornà", nits fredes i ametles de la "rasa" (eixes que estan verdes) com a quasi única i principal base d´alimentació...No aprofundirem, ni entrarem en detalls perquè ú té una imatge i "catxe" que mantenir (XD). Aprofitar també per a saludar a estos grans amics que de volta en quant s´arrimen pel Racó d´Agostinet.

I recordeu, abans de menjar-se la mona no vos heu d´oblidar de fer el ritual de trencar l´ou en el front d´altra persona (la iaia diu que en el del nòvio o nòvia amb la qual festeges) recitant eixe verset que tots coneixereu :

Ací em pica,
Ací em cou,
Ací em menge la mona,

I ACÍ ET TRENQUE L´OU

Salut i bona Mona!

Albert, les dos fotos són dos mones de pasqua.

dissabte, 22 de març del 2008

Mini Giro d´Itàlia


...PREGO! Com bé sabeu (quan vull, puc ser un crack en l´art de l´autobombo), la setmana passada vaig estar a eixe país tan pròxim al nostre, geogràfica i fins i tot culturalment parlant. I és que quan vas a Itàlia, tens la sensació de que no has acabat d´eixir de casa. Cultura i estil de vida mediterrània, gent alegre, jovial i cridadora com nosaltres...i fins i tot gelats que senten com oli a un cressol i arbres que donen com a fruït els magnífics nyespros!! (dedicat als estimats callosins que de volta en quant fan una visiteta a este blog). Complisc amb la promesa feta als acompanyants, de donar constància al blog sobre aquesta esperada i inoblidable escapadeta.


Gran viatge que va comprendre el nord d´Itàlia, amb Milano, Bologna, Firenze i Pisa com a ciutats visitades. Gran viatge també per la gran companyia formada per Alfonso, Jaume i Mariam, així com la inestimable acollida en Firenze per Maria Victòria i el seu xicon croata Jurko, així com de Rossella (una bonica i graciosa xica siciliana).

Viatge que d´altra banda va començar ben accidentat amb pèrdua d´autobús a Benidorm, quasi pèrdua de l´avió a València per causa de la vaga dels metros i d´alguns inútils tràmits que es fan fer les companyies de vol (Ryanair, la més barata) . Destacar i donar gràcies a Déu (em vaig convertir al cristianisme en aquell moment) per arribar a Milano vius. No exagere si dic, que el vent i les males condicions van fer d´aquell vol un autèntic via crucis (ara que estem a setmana santa), un patiment fora de lo comú. Amb rosaris pel mig inclosos. I que dir de l´hotel de Milà, que havia cancel.lat la nostra reserva? Si és que no estem pa eixir de casa...

Milano, ci
utat industrial i econòmica, que als amants del futbol ens connota el magnífic estadi de San Siro, així com els seus dos grans equips, el Milà i l´Inter. Malauradament, no vaig poder vore res d´açò. Però sens dubte em va impresionar tota la zona que comprénimponent Duomo, les luxoses galeries de Vittorio Emmanuele així com el Teatre de l´Scala on vaig tenir el privilegi de fer-me una foto tocant el piano de Giusseppe Verdi (qualsevol recurs és bo per tal d´aprovar l´assignatura de Piano Complementari).

Seguida
ment, ens arrimàrem a Bologna, la ciutat universitària (i alhora polèmica amb el famós Tractat i pròxim pla d´estudis) per excel.lència on a banda de destacar un gran ambient de locals i jòvens, centre històric, Universitat, facultat de medicina i la seua sala de dissecció, així com la incursió dins d´una sala on es realitzava un multitudinari mitín del Partit Demòcrata, he de dir que han sigut els dies més gelats de ma vida. L´aiguaneu constant i la mancança de bufanda m´han provocat un d´eixos costipats que em duraran fins juny o juliol.

Què dir de Firenze, la capital de la Toscana i del quattrocento? A banda de l´hospitalitat ja esmentada, el fet de passejar-me pels seus carrers (un poc bruts tot s´ha de dir) em provocava, a banda de alguns graciosos deja-vús, la sensació de trobar-me envoltat de sapiència, d´un context antic i renaixentista en el que van col.laborar moltes il.lustres personalitats que van dur a Firenze al cim de les ciutats artístiques del món. Vam poder gaudir dels inconfundibles duomo i baptisteri (on al remat no vaig poder pixar), la impressionant cúpula de Brunelleschi, San Lorenzo, la plaça de la Signoria, les seues escultures, el curiós ajuntament, el luxos i joier Ponte Vecchio així com la Santa Croce. I una bona marxa nocturna…amb una catalaneta inclosa, que segons Jaume la tenia menjant de la maneta…si no arriba a ser perquè estava pixant-me...les necessitats fisiològiques són prioritat...


Quant a Pisa...una ciutat a
collidora i menuda en què destaca la Torre prou torta, a la qual no vaig pujar pel vertígen que tinc i per l´excessiu preu (15 euros). També cal esmentar el Duomo, el baptisteri i el cementeri Sacrosanto.

Si tot açò ho acompanyem en la excel.lent gastronomia italiana, en l´humor, la cuina (gran paella de Jaume, i la creïlleta amb fetge de Mariam) i l´orgull vilero (de la Vila Joiosa), el italià/valencià/castellà d´Alfonso (cas a examinar pels diferents departaments de filología del món), les autentiques maratons, les fotos inútils, les presses, els ronquits i més anècdotes, fan que un viatge humil i senzill es convertisca si més no en el viatge perfecte. Llàstima no haver visitat Roma, Venècia…o Sicília…

Salut, prego i ciao!


Albert, les fotos respectivament són 1) Jo baix d´un nyesprer 2) Tota la quadrilla 3) El duomo de Milà 4) Jo tocant el piano de Verdi 5) St Pasqual en Bologna 6) El baptisteri i el duomo de Firenze 7) El Ponte Vecchio i el riu Arno 8) El duomo i la torre de Pisa 9) Mariam i Jaume guisant.


divendres, 14 de març del 2008

La declaració Valencianista de 1918

Passejant per valencianisme.com, he trobat aquesta joia que he cregut adient publicar-la (si no hi ha cap problema clar...) . Enguany s´acomplixen 90 anys de la Declaració Valencianista de 1918. Va ser feta en un context bèlic que va suposar una notable modificació de les fronteres europees, sorgiment de moviments nacionalistes així com un cert reconeixement dels drets d´autodeterminació, a més de la greu situació econòmica creada per la guerra, tensions per una gran conflictivitat social, descontent militar i inestabilitat política en la crisi dels últims anys de la Restauració Monàrquica a l´Estat espanyol. Així, aquest reduït grup de valencianistes començaven a pensar que la consecució d´un Estat propi era abastable, i van decidir mamprendre un projecte que treia el cap després de tants anys en blanc, amb la ja coneguda homogeinització nacional, institucional, cultural i lingüística patida pel poble valencià des de 1707.

A alguns els pareixeran unes reivindicacions massa toves. Fins i tot des de certs sectors d´ortodòxia i dogmatisme, aquesta declaració els podrà connotar la parauleta/comodí. No vaig a entrar a jutjar-ho. El que sí que és ben cert és que suposa un destacat punt de partida del valencianisme polític de preguerra( que anteriorment sols havia esdevingut cultural), i que arribaria a gaudir de cert protagonisme abans de la Guerra Civil Espanyola. Valencianisme truncat per la posterior dictadura franquista, que molta gent desconeix (desconec) i oblida, però sense el qual provablement hui no parlaríem de moltes coses. Ací vos deixe la declaració:

Declaració valencianista de 1918


1. El Poble valencià, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d´una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d´història i de condicions econòmiques.

2. Esta personalitat, per el fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista.

3. Reconeixem la compatibilitat de l´Estat Valencià i la seua convivència amb les demés regions i nacionalitats ibèriques dins d´una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d´atribucions de l´Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l´Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió extranya.

4. Sense prejutjar definitivament la divisió de estes funcions acceptem per el moment, la formulada en la Assemblea de Parlamentaris de octubre de 1917.

5. Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per a els dos idiomes.

6. Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d´una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.

7. Reconeixent les varietats locals dins de l´antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, l' Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.

8. L´Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.

Els glossadors van ser, punt per punt:

1.- Eduard Martínez Sabater
2.- Ignaci Villalonga Villalba
3.- Josep Garcia Conejos
4.- Eduard Martínez Ferrando
5.- Pasqual Asins Lerma
6.- Salvador Ferrandis Luna
7.- Maximilià Thous Orts
8.- Lluís Cebrian Ibors

dilluns, 3 de març del 2008

Valencianisme vs Bipartidisme

...Feia alguns dies que volia haver escrit alguna cosa. Sobretot durant un període de campanya carregat de frases curtes i impactants, de propostes sotmeses a subhasta i promeses que aviat quedaran en paper mullat. Període en què paraules com vota!, democràcia, ciutadans, enquestes, PP, PSOE es repetixen més que l´all. Estic que reglote de tanta monà. M´haguera agradat fer un seguiment més extens de totes estes dates. Malauradament algún virus va trobar el meu ordinador com a lloc per a instal.lar-se i va fer i desfer tot el que va voler. I no...no em feu la gracieta de les pàgines marranes que no he entrat a cap. Així que va tocar cabrejar-se, desesperar-se, així com formatejar i esborrar multitut de dades, i tornar a començar. Tot açò gràcies a la gran ajuda desinteressada que m´ha proporcionat Xavi Vaquer, un gran amic al qui li torne a agrair altra volta públicament haver-me solucionat açò. Te´n dec moltes Xavi!

A banda, estic fent-me la maleta. Dimecres, me´n vaig a Itàlia amb gent del “rotllo” com Jaume, Mariam i Alfonso ( ja et considere fins i tot del costat fosc ). A més de ser terapèutic, per això de que com diuen el nacionalisme (quin nacionalisme?) es cura viatjant, vaig a complir un dels meus somnis personals com és visitar el país de la bota. Ja vos contaré com m´ha anat per Milà, Bolonya, Florència i Pisa que són els quatre llocs que visitem, això sí, en menys dies dels que desitjaria. Vorem si la meua debilitat per la cuina italiana em passa factura al cos, encara que no gaudim d´un pressupost per a grans luxes (sols el mer fet de recórrer aquestos indrets ja suposa per a mi un privilegi). Tampoc sé italià, però com sempre han dit en ma casa, el valencià és el idioma universal . Ho passarem bé segur.

Aquest esperat viatge m´impedirà entre altres coses votar directament per primera vegada a les eleccions de les Corts Espanyoles. Ja ho vaig fer per Correus fa un parell de setmanes, un procés curiós i que fa més gent de la que et pensaves. Així que, PSOE i PP, sent molt que la vostra propaganda electoral no m´haja servit de res, perquè ja he expressat el meu dret a sufragi actiu, i xe tu! casualitats de la vida...no vos ha tocat. Si vos sóc sincer, tampoc m´haguera condicionat en res. El PPSOE mai m´ha il.lusionat precissament, ni per idees, ni per consciència nacional, ni per més que em vinguen amb allò del vot útil ni res. Vore com dos partits que són molt més similars del que la gent es pensa, gastar les seues energies amb baralles i atacs constants en lloc de mirar més per nosaltres em provoca vàries sensacions: a voltes oix, avoltes avorriment, altres perplexitat, indignació, fins i tot gràcia. Què agust es troben els dos en aquesta societat bipolar, marcada per la conseqüent manca de qualitat democràtica i nul pluralisme polític. Bipartidisme en gran mesura alimentat pels mitjans de comunicació, mecanismes implícits (i a voltes no tan implícits) de propaganda dels dos grans partits en detriment de la resta d´idees i opcions. Debats com el cara a cara ZP-Rajoy, tan artificials, tan mediàtics, tan previsibles, tan vergonyosos per a una democràcia plural. Què manera de derramar olla, que si la cadira és de metraquilato, que si la taula és pentagonal, que si falten 4h 32 minuts i 40 segons per a que comence, que si du la corbata roja... No el vaig vore, i no sé si voré el d´esta nit. Saber qui guanyarà i qui perdrà és ben fàcil. Tal i com va dir algú, ací els que guanyen són el PP i el PSOE (provablement ú més que l´altre)...però perdre, la resta de la morralla política (hem d´excloure a EU que ha caigut en el seu joc en Canal 9) que només fa que tocar-nos els collons i remugar de tot.



Mireu, no vaig a enganyar-vos. No sóc un gran analista polític així que no espereu gran cosa. Faig millor altres coses ( o menys pitjor, per a no perdre la modèstia). De fet aquest blog, de contingut polític...ben poquet. Si hi ha alguna cosa que no vull, és parlar del que no sé. O parlar “simbòlicament”. Malgrat que sóc un fervent simpatitzant del valencianisme polític, m´agrada centrar-me (no sé si mal o bé)més en aspectes històrics, culturals, naturals, tradicionals, socials, lingüístics, assumptes que de tota manera guarden una estreta relació i són pressuposits intrínsecs en la manera valencianista de fer política. Valencianisme normal, visible, sense prejudicis, que no es limite sols a tot allò folklòric, sinó que abaste tots els àmbits. Valencianisme no condicionat, que no ofrene glòries on jo em sé, sinó al País Valencià. Estan el PPSOE en condicions d´oferir-me alguna cosa així? Després de 4 anys han aterrat a la nostra terra tots eixos “cuneros” panxacontents que vam elegir per a que precissament representaren els nostres interessos. Iniciatives...ben poquetes. Sous...ben altets. El seu destí final és quedar-se diluïts dins dels nombrosos grups parlamentaris, votar el que des de Madrid decideixen les direccions nacionals dels dos partits, i del País Valencià i dels seus ciutadans “no vull saber-me´n de res”. No som ningú. Ens volen fer creure l´Espanya Plural, en lloc de l´Espanya centralitzada i homogeinitzadora. El Nacionalisme invisible...Ens neguen un finançament just, no volen publicar les balances fiscals. Algú va dir també que erem un poble que pagava i que callava. Pretenen un sistema ferroviari radial on Madrid siga el centre de la circumferència en lloc de potenciar altres eixos com el Corredor Mediterrani, la ofensa al poble valencià en l´aprovació de la Reformeta d´autonomia. M´agradaria que aniguereu entrant a Blogsvalencianistes o Valencianisme.com on s´aprofundix molt més i millor en anàlisis com aquestos de la situació del País Valencià a l´Estat Espanyol i les vinents eleccions. Uns anàlisis realment bons, coherents i de trellat, segurament molt més argumentats i expressats que el que vos faig ací, que és prou senzill.



En definitiva, estem silenciats. Personalment crec que cal algú que realment vaja a Madrid a representar-nos i a dir que estem ací, a difondre les nostres reivindicacions. Jo sé que a molts progres bohemios tothom els semblarà igual. La política serà una merda i totes eixes coses. La meitat votarà al PSOE, per por a que guanye el PP. L´altra meitat ni votarà i seguirà en la posició còmoda i avoltes fins i tot arrogant de creure´s tenir una superioritat moral, i diran que votar és caure en el seu joc. A tothom en general dir-li que no tots són iguals sinó que eixa visió ve viciada per la forma d´actuar del binomi PPSOE, i a més m´agradaria que exercisquen el vot desitjat en contraposició al vot útil, fomentat per aquestos dos partits que mitjançant lleis electorals un tant dubtoses i missatges senzills i subliminals dirigits a fomentar aquesta por en els seus mitjans de comunicació. Batecul al bipartidisme!

Malgrat ser un vot secret, la majoria s´haureu imaginat la meua preferència. A molts els he parlat, altres ja em coneixen bé. Sí. Vote totalment convençut i com a valencianista, a la candidatura/coalició al Congrés per Alacant de Bloc Nacionalista Valencià/Iniciativa del Poble Valencià/Verds que representa el valencianisme progressista i ecologista, i que està encapçalada per Rafa Climent, l´alcalde de Muro d´Alcoi, situat al Comtat, al cor del País. Provablement els antecedents em van fer dubtar i tenir algunes reticències...no vos seria sincer si no vos ho diguera. Però com a simpatitzant d´aquesta opció i coneixedor de gent realment valuosa i treballadora pel que creem, de projectes il.lusionants i de creixement constant.És el mínim que jo podria fer. Al cap i a la fi com expressa el company Xavi Galbis al seu blog, en paraules de Joan Francesc Mira, són la milor gent del País.

Avant el Valencianisme i a botar-se el bipartidisme i el centralisme (gran campanya del Bloc Jove) . Vos deixe algún vídeo relacionat...Salut i...

EL 9 DE MARÇ PEL BLOC/INICIATIVA/VERDS...UNITS SOM MÉS