dissabte, 30 d’agost del 2008

Gatxull, un nou projecte...

...Farà cosa de dos setmanes i mitja, em vaig atracar per la Cala de Finestrat a sentir un concert de grups joves de la nostra comarca. A banda d´estar avorrit, m´havien dit que tocava "Gatxull" un grup de Sella que feia música en valencià i que m´havien recomanat totalment. Quina sorpresa la meua trobar-me a tantíssims coneguts amants de la música rock!

Saludant, saludant, em vaig trobar amb Miquel, cantant i baix de Gatxull amb el qual havia coincidit tocant en alguns concerts de la UMB. Coneixent la meua afició per la trompeta, em va proposar gravar un cd amb ells i passar a ser un integrant més del grup. Ho reconec, em va sobtar molt la proposta perquè a banda de creure que ja anaven ben servits, i de ser un grup boníssims (guanyadors del JEROCK 08 per cert), trompetistes bons n´hi han "a pataes". Va ser molt inesperat. Amb certa vergonya i il.lusió dissimulada, vaig acceptar. Això de tocar en un grupet, sempre havia sigut un desig frustrat. S´ha complit, i només acaba de començar... A més em sent molt còmode en eixe ambient en el que es barreja un ànim crític de la societat que ens envolta, la música així com la defensa del medi ambient i de la nostra cultura.

Després d´un assaig per a prendre un poc de contacte amb els companys i la música, vam anar directament (xe tu! com els professionals!) a gravar a Sant Joan un cd que eixirà prompte al mercat i del qual espere que invertiu en ell (no serà gens car) perquè a banda de ser una bona ajuda per a nosaltres, està quedant-se preciós...tot i alguns problemes (de serietat sobretot) aliens a Gatxull.

D´altra banda escric el post, perquè ahir va ser el primer concert i en un marc únic i natural com és el Barranc de l´Arc, als peus de l´Aitana. Precedits d´una actuació d´expressió corporal i musical un tant extravagant i surrealista d´un home pintor, vam tocar en família a un aniversari/festa hippie. Cal dir que l´experiència fou molt positiva. Vaig gaudir prou amb els companys. Les cançons composades per Miquel (un gran músic) són brutals. Tanmateix, també he de dir que encara estic un poc verd, en periode d´adaptació o de "rodatge" com diu Fede, la qual cosa es traduix en inseguretat, algunes errades, i desconeixement d´algunes cançons, aspectes que poc a poc (això espere!) anirem subsanant.

Pròxima actuació el 5 d´octubre a Sella, en el context incomparable de les seues Festes Majors Patronals, on aprofitarem per a presentar el CD. Espere que vos arrimeu. De tota manera ja aniré informant-vos.

He de reconéixer que estic molt content. Projectes com aquestos en que coneixes nova gent boníssima fent allò que més t´agrada, la música, ajuden a mantenir la il.lusió, motivació i activitat que fan falta. Tot un plaer compartir-ho amb Gatxull, format per Miquel (veu, baix i improvisacions), Sergio i Edmond (guitarres), Josep (Bateria), David (dolçaina), Fede (trombó i cors) i amb tota eixa gent, que vaja on vaja Gatxull va darrere.

Per acabar, el crit de guerra: gatxull! GATXULL! gatxull! GATXULL!...

Salut i Gatxull

dijous, 28 d’agost del 2008

Nou blog de la Unió Musical de Benidorm...

Donada la relativa "experiència" en açò dels blogs, uns amics i jo vàrem estar comentant la possibilitat de crear un blog que des del punt de vista del músic reflexara una miqueta l´actualitat de la nostra societat musical. Bé, aquest blog ja ha sigut creat i per tant vos convide a que el visiteu i li doneu aquella difussió que considereu adient. La direcció és www.umbenidorm.blogspot.com

A continuació reproduisc la introducció i benvinguda que donem al nostre blog. Visiteu-nos i comenteu-nos! Salut!

....El fet de viure al territori valencià comporta tota mena de privilegis. El nostre clima, la nostra gent, els nostres bells paissatges, la participació i coneixement de la nostra vasta cultura. Concretament, cal que destaquem l´àmbit musical pel seu impacte professional, social i festiu dins la societat valenciana, la qual cosa es traduix en l´enorme qualitat i potencial dels músics valencians, la enriquidora varietat de formacions musicals així com el seu abast i la seua utilitat dintre de tota classe d´esdeveniments. D´aquesta manera, i centrant-nos un poc més si cap, podem afirmar que les bandes de música, com a conjunts instrumentals ben destacats ací, formen part d´ un moviment social i cívic totalment arrelat (i des de fa ja anys) en tota l´extensió del País Valencià, i són un dels trets culturals actuals que més identifiquen el nostre poble. És motiu d´orgull vore com en qualsevol poble, per menut que siga hi haja com a mínim una banda de música i la corresponent escola. Tota una infraestructura, que fa de les nostres bandes una excel.lent pedrera de músics que en molts casos esdevenen grandíssims professionals. Vages on vages, visques on visques la cultura bandística és ben palpable.

Benidorm, malgrat la seua actual aparença de ciutat eminentment turística, sempre ha mantingut (i manté)una important cultura musical i bandística que es manifesta en l´existència actual de dos Bandes de Música. La Unió Musical de Benidorm i la Societat Musical L´illa de Benidorm. Històricament, i segons diverses fonts, pareix ser que ja en 1865 existia una agrupació musical a Benidorm. I és a partir d´ací on trobem tot un seguit d´entitats que sorgixen noves, que desapareixen, que es fusionen, fins arribar al panorama actual

De tota manera, tocar a una banda de música va més enllà de l´aspecte musical. La sensació de que la banda és com la segona casa o família és ben generalitzada. I és que ser membre d´una agrupació musical comporta tot un seguit de relacions humanes i experiències compartides que en molts casos esdevenen grans amistats vitalícies, fins i tot unions amoroses i també desafortunadament (perquè no dir-ho) conflictes ocasionals que poden arribar a afectar l´estat mateix de l´entitat.

Per això, per l´ànim de fer pinya , d´involucar més si cap a la nostra gent (músics, directius, socis, simpatitzants, amants de la música) hem decidit obrir un nou Blog dedicat a l´actualitat de la Unió Musical de Benidorm. Blog orientat a tenir un caire informatiu sobretot, dels assajos, concerts, actes, reunions i de les notes de premsa, però no exempt de reflexions, cròniques històriques, articles, entrevistes, arxiu fotogràfic i fins i tot (ho intentarem) un poc d´humor. En conclusió, crear un bon ambient i retornar la informació de la nostra banda a la xàrcia virtual. Poc a poc anirem afegint contingut així com altres possibilitats i estils gràfics que ens permeta la blogosfera.

Com a mostra de transparència, cal dir que aquest blog estarà gestionat per Xavi Vaquer (trombó), Alfredo López (Percussió) i Agustí Pastor (Fiscorn), la qual cosa no tanca les portes a ningú. Tot aquell que vullga col.laborar, ja siga activament unint-se al nostre “equip”, o bé escrivint articles ocasionals, o bé manant fotografies té totes les portes obertes.

Com qualsevol entrenador quan és presentat, prometem esforç i sacrifici, per dur aquesta iniciativa endavant. Altra cosa, són les múltiples ocupacions que tenim i que poden privar-nos de cert temps que ens agradaria invertir en aquest treball. Espere que ho comprengueu i que si més no, siga motiu de major recolzament per la vostra part.

Amb aquesta presentació donem per encetat el blog de la nostra Banda. Participeu als comentaris, sense faltar al respecte i fent aportacions constructives i que a ser possible fugen de tot tipus de mal ambient. Moltes salutacions.

Salut i música!

dimecres, 20 d’agost del 2008

Agost festiu...

...Últimament no pare per casa. Revisant el blog un poquet, he vist que feia més d´una setmana que no escrivia i això no pot ser. Sóc partidari d´una mínima continuïtat en açò dels blogs, perquè a banda de ser entretingut per a mí, la constància també es traduix en un major interés, moltes més visites i comentaris de tot eixe nucli reduït de persones atrevides, que s´aventuren a llegir post rere post temes a voltes llargs i farragosos, a voltes polítics, a voltes personals, a voltes nostàlgics, o a voltes simplement de poc trellat. Gràcies a tots de nou...

La raó d´aquesta absència és ben senzilla i alegre. He estat en les festes de tres pobles. Cocentaina, Dénia i Castell de Castells. He tornat encantat. Cada dia que passa em sent més orgullós de la cultura i les festes del País Valencià. Partint de molta desconeixença cap a totes les festes d´arreu del món (i que tindria un gran plaer en visitar), afirme sense cap vergonya que les festes valencianes són úniques. Passant des de la madalena, falles, fogueres, moros i cristians, misteri, festes majors i patronals, de barri i moltes altres que me´n deixe, el poble valencià té el privilegi de gaudir de celebracions tant variades, acompanyades d´un bon clima i d´eixa personalitat tant alegre i mediterrània que ens caracteritza. Les festes per a nosaltres representen molt més que una certa diversió. La festa és sentiment, cultura, identitat d´un poble. La festa representa els esforços, les il.lusions i les despeses de molta gent que es desviu per elles per a passar uns dies inoblidables i emotius amb la nostra gent. La festa és temps de retrobaments, de record d´aquells que han faltat, de noves amistats i fins i tot amors. La festa és espera. La festa també és indefugiblement, música i gastronomia. Quin goig i enuig al mateix temps, de saber la quantitat de festes que ens queden per visitar! Sempre ho he dit. Jo de major voldria ser un d´eixos reporters d´arrels, la revista o a la fresca, que es passen tot l´any recorrent de nord a súd les festes del nostre País. On m´he d´apuntar?

Començant per Cocentaina, no acabaria mai. Les festes de Moros i Cristians en honor a Sant Hipòlit no són qualsevol cosa. I ho dic clarament. No tenen res que envejar a les d´Alcoi. Des de la fenomenal setmana cultural plena de concerts de música festera (sensacional la Unió Musical) arribant a "l´entrà". Acompanyat de mon tio socarrat Manolo, ma tia Luci i els meus cosinets Manel i Maria, vaig poder gaudir d´una espectacularitat en els boatos, en els colpidors tratges ( quin crack, Ximo), passant per l´aspecte musical absolutament destacat amb la quantitat de músics i la qualitat de les peces interpretades, així com l´ambient de tot un poble volcat en les festes i el context inmillorable del Palau Comtal. Per cert, els tostonets i la mentireta d´"aigua-llimó" negra, mel de romer...

Seguidament, i convidat pels meus amics Manolo Noguera, pare i fill, (aquest darrer primer tro de la Filà Walies) vaig participar activament en les festes de moros i cristians de Dénia. Entre gent important però alhora molt humil i senzilla em vaig sentir com si fóra un més de la Filà. Quina manera de menjar! Són les de Dénia, unes festes molt joves però amb un futur garantit al 100%. Allà em vaig donar compte que festa i turisme són un binomi ben perfecte i compatible. És un encert que en períodes de plena ocupació hostelera, s´haja plenat un probable buït amb unes festes de moros i cristians que el públic forani i turista sap apreciar quasi amb ferma devoció. Desfilar al carrer Campos, amb milers de persones (que aplaudixen, no com a Onil) i flashos és una experiència molt gratificant. I per descomptat, unes festes destinades en gran mesura al turisme no provoquen ni molt menys en els festers una pèrdua de diversió, sentiment i germanor. He conegut gent molt bona. L´any que ve torne. Segur.

A continuació, vaig tindre el plaer de que el meu amic Xavi Vaquer i la seua família em convidaren un any més a les festes patronals de Castell de Castells i als quals vull agrair de nou, el tracte fabulós que em van dispensar. Castells, és un poble menut reclòs en el fons d´un indret envoltat de muntanyes i serralades tant emblemàtiques com la Serrella o la Serra d´Alfaro. Amb una apariència àrabiga típica dels pobles valencians de muntanya, amb les cases apilotonades, els carreronets estrets, costeruts i irregulars que no em cansaria mai de passejar amunt i avall, i amb la sensació d´estar respirant un aire pur,Castell de Castells val la pena visitar-lo ja siguen o no festes. Una celebració il.lusionant de poble xicotet en el quasi bé tothom s´involucra. Des de la humil i graciosa desfilada de carrosses, les partides de pilota, les carreres de xiquets, els nombrosos passacarrers, les divertides orquestres i verbenes que animen la nit fresqueta, passant per la tradició que es manté en molts pobles valencians, en què els festers (o quintos) de 17 ó 18 anys organitzen amb molt d´esforç durant tot l´any tota mena d´activitats a fi de recaptar diners per a gastar-los en les festes. Quin ambient més sa i què bona gent aquella amb la qual vaig compartir, a banda d´unes bones xulles, uns quants pingüinos (Café licor amb orxata).

Haurà quedat clara la múltiple recomanació, no? Tot i això m´agradaria disculpar-me amb tots aquells que em van convidar a Festes de la Nucia, Polop o a la "Vaca" de Castalla on m´haguera agradat moltíssim haver estat. Això de posar moltíssimes festes en les mateixes dades és un problema i un impediment. No sempre podem complir com voldríem... Quin poble en festes podríem visitar pròximament? Alguna recomanació? Alguna invitació?...S´admeten suggerències i propostes.

Que visquen les nostres festes!

Salutacions

dimarts, 12 d’agost del 2008

Política i alcohol, el binomi imperfecte...

En certes ocasions, bevem un poc més del compte. No vaig a enganyar-vos, a les nits bascoses d´estiu, una bona mentireta o un plis-plaiet fresquet senten com oli a un cresol. El problema esdevé quan encoratjat pel retrobament amb grans amics (que a banda de ser bons, conviden), l´ambient festiu, la caloreta i el gust tant bo d´una beguda tant nostra com el café-licor, te´n fas tres, o quatre, o cinc o...bé deixem-ho estar.

No sóc jo una persona de bufar-me ni molt, ni massa sovint (o almenys això intente per un problema de fetge que vaig patir fa pocs anys). Però les reaccions són d´allò més peculiars i diverses. Des del pet viciós i calent (i no em pregunteu més), passant pel romàntic, poeta, esportista, ballador...i fins i tot amb certes dosis d´agressivitat que ja m´han provocat algún xicotet malentés. Mea Culpa. Però, últimament destaca sobre la resta el pet polític. I em fa molta ràbia, sobretot al dia següent (aaai no ho faré méees!!). La veritat és que molta gent ja em coneix per on tire. No m´avergonyisc. Parlant d´una manera molt superficial i general (i fins i tot poc fonamentada) puc dir que sentimentalment combregue amb el valencianisme, ideològicament amb la socialdemocràcia i políticament amb el BLOC(sempre amb ànim crític i constructiu) ja que crec que és el que més respon amb les meues inquietuds i idees, i basicament (perquè no dir-ho?) per l´enorme qualitat humana i personal (grans companys i amics) que hi he trobat. Tampoc cal dir res més. Cadascú és com és i prou.

Però, ai las! Últimament, a mitjan “sarao” m´ha pegat per allò del proselitisme que vaig llegir en un llibre de Blasco Ibañez. Trobe que era La Catedral. Qui sap si enfervorits o confiats per l´alcohol, comencem a trobar tota classe de solucions per al món en general i per al País Valencià en particular. Dels altres no criticaré res. Hui toca autocrítica. I és que parlar de política en eixes situacions pot resultar fins i tot contraproduent per a mi i per al que defense. M´explique. Primerament, puc afirmar ( i sense falsa modèstia,) que els meus coneixements de política són semblants als de botànica, molt fluixets i primaris però que em desperten interés. Això provoca que algú amb dos dits de front (o amb dos copes de menys), tinga fàcil la tasca de rebatir-los. Tot i això, a voltes ha colat. Seguidament, podem parlar d´una comprovada regla de tres: a més alcohol, més radicalitat. I això de ser un intolerant i dogmàtic, no m´apanya. A continuació, podem passar a l´àmbit “social”. Agostinet, no es pot parlar de política quan estàs de festa, encara que mai sigues tu el que acomences. Ni és el moment adequat, i a més pot restar punts en el sector femení (jo crec que estic sota zero i baixant). També, i segons la companyia, recobre un cert esperit pancatalanista que creia haver abandonat (i amb tots els meus respectes pels nombrosos amics “panques “ als que aprecie molt) una volta passada la primera adolescència.

De tota manera, he de destacar un aspecte positiu. Comprovat. En estos estats, la possibilitat de cedir i d´arribar a consensos es multiplica per mil. Ja em va comentar un mestre de Dret Administratiu que la Constitució Espanyola de 1978 es va gestar en sopars i amb algún wisquixeli de més. Ja m´imagine al dia següent a més d´un ponent amb una ressaca de por i sobretot amb la sensació de que li haurien colat més d´un gol per tot l´escaire.

D´aquesta manera i aprofitant que quan escric en aquest blog la gent em pren una mica més seriosament, demane disculpes a tot aquell o aquella que haja pogut ofendre, incomodar, o destorbar, parlant d´estos temes. La política i la festa són un binomi imperfecte. Així que, a qui li parle de totes aquestes qüestions una nit de parranda , el convidaré automàticament a un plis plai...

I canviem de tema.


Salut

dissabte, 2 d’agost del 2008

"Mon anem a Agost, a Agost mon anem!"

“Mon anem a Agost, a Agost mon anem!” criden enfervorits les xiquetes i xiquets colivencs la vesprada del 31 de juliol, tot i que amb la col.laboració d´alguns veïns ja “granaets” amb evidents símptomes de nostàlgia...

Ahir vaig pujar a Onil per a visitar i dinar amb la família i com no per a pegar un born pel poble. En la conversa em van recordar l´esdeveniment curiós que des de fa molts anys es celebra al poble, la vespra de l´1 d´Agost . En consonància amb el canvi de mes s´organitza una cercavila amb dolçaina i tablaet, que comença a la Placeta de la Malva, a la part alta del poble. Allí es reunixen tots els menuts per tal de fer un recorregut cridant la frase del títol, pels carrers colivencs fins a l´Ajuntament, on els esperen tota classe de llepolies i encara millor, un autobús amb la intenció de transportar a tots els xiquets a Agost (l´Alacantí). Com veieu, es fa palés el simbolisme i la coincidència del canvi de mes amb el nom de la localitat del sud valencià. Tanmateix, no sé que ocorre que l´autobús mai arriba i ha de donar mitja volta a la rotonda que hi ha a l´entrada d´Onil. D´excuses n´he sentit un fum: “Algú li ha punxat foc al Maigmó i està la carretera tallada!”, “s´ha trencat l´autocar!”, “Ha plogut tant que Agost està negat d´aigua!”, “S´ha mort (ai pobret meu!) l´alcalde d´Agost!”. Val a dir per si encara no ho heu esbrinat, que es tracta d´una mentireta que els pobres xiquets, innocents s´ho creuen i que com la història del Pare Noël, o els Reis Mags d´Orient, no ens desvelen fins que ja tenim uns certs anyets i una certa experiència per a dir “Açò que és! Si tots els anys passa alguna cosa és que açò ha de ser un “anganyabobos”! En fins, que és molt graciós vore com els xiquets emprenyats, amb la motxilla preparada, amb un bon àpat d´entrepans i un sac de dormir han de tornar a ses cases.

Encara recorde aquells 31 de juliol que em passava tot el dia nerviós esperant l´esdeveniment al qual anava acompanyat de la meua cosina Esther i per al qual mon tio Quilis ens preparava uns bons entrepans de pernil i uns quants sucs (no havíem de carregar massa la motxilla!). Recorde també que m´imaginava Agost com una espècie de paradís on anàvem a passar una estància celestial i divertida. Sobretot em ric quan em ve al cap l´enuig que portava damunt en saber que no podríem anar i la infinitat de solucions i alternatives curioses que proposàvem. Recorde també que fins i tot imaginant-me-ho, no m´ho volia acabar de creure quan la meua iaia em va dir que tot això era mentida...Ja estic en el mode/ estat melàngia On.

Quants anys té aquesta curiosa tradició? La veritat és que no tinc ni idea, a internet no he trobat res. Pot ser uns 60, 70, 80 (?). No obstant, sí que sé que va ser el “Tio Barça”, un gelater que era germà de la meua besàvia, la “Tia Tona Alejos” (de la qual tinc algunes històries que contar) el que va començar a organitzar aquesta tradició. No sé si ja s´havia fet abans o ho va inventar ell mateix. Així, ell que vivia en la Plaça de la Malva (d´on ix el recorregut) era l´encarregat d´apuntar als xiquets que volien anar a Agost. Així, es va assolir un major entreteniment per als xiquets en l´estiu. I és que sempre ho dic: els valencians fem festa per qualsevol cosa! Tot i això, la meua iaia ahir estava remugona...”això de mon anem a Agost ja s´ho han copiat en Castalla!”...en fins, els castelluts estos és que ens volen molt...XD

Salut i Agost!