dimarts, 17 de febrer del 2009

Carta a una gran amiga...

Salut amiga. De sobte, em trobe en la necessitat de dir-te tantes coses, d´explicar-te, de comprendre´t, d´aclarir-me, d´abraçar-te...És probablement massa arriscat i convencional (tot i que no exempt de certa innovació) la manera de transmetre´t certs sentiments a través d´aquest mitjà. Es perd sensibilitat, expressivitat...el directe. Puga ser també d´una forta cobardia i imprudència, sobretot per la publicitat que adquirix aquesta mena d´escrit. Paradoxalment, i això és el que m´ha decidit a fer-ho, este és un racó molt especial per a mi, que fa que qualsevol sentiment d´alegria, tristor, passió o enyorança es reflexe fidelment de manera total i absoluta. Fins i tot prou més que en viu. L´evasió que suposa escriure, unida al cert simbolisme, adés esmentat, i a la capacitat de modificar o mesurar les paraules adients, fa que em prenga amb seguretat el que haig de dir i amb tranquil·litat, perquè tard o prompte t´arribarà. M´agradaria, tanmateix, no caure en els paranys novel·lescos o fins i tot bequerians. Al menys, ho intentaré. Tasca complicada. Si en el moment de llegir-ho, vols que ho esborre, cap problema.

Ens vam conéixer fa pocs anys. I al caliu d´una primerenca simpatia entre nosaltres, va anar forjant-se una gran amistat. Amistat que poc a poc va anar travessant els límits del simple apreci, esdevenint alguna cosa més profunda. Jo ho sabia. Tu ho sabies. I ara què? – ens preguntem-. És moment de parlar clar i ras, o de deixar-ho córrer com altres voltes? Jo no ho sé. Em trobe en un context poc procliu a contestar totes estes qüestions. Estic confús, estrany; fins i tot acollonat. D´ una banda, tinc la sensació de que un tren (aparell ja esmentat en massa relats passionals) passa per davant dels meus nassos. Va amb les portes obertes. Algunes ja les he deixat córrer. I no sé si és l´ última o encara en queden per a pujar-me. El que sí sé és que no hi serà tota la vida.

D´ altra banda em sent en la necessitat de no marejar més a la gent. De no jugar amb ningú. De no actuar com si hui igual no m´ apetix, però demà o d´ ací a un temps sí. Així no es fan les coses. I de vegades, trobe que me´n passe de la ratlla. Tampoc sóc conscient, de quina és la voluntat certa d´ ambdós per a renunciar a moltes coses i esborrar altres que han omplert la nostra vida durant els darrers anys. Convé córrer eixe risc, si de bestreta no sabem exactament on volem arribar? Perquè, perdona´m. Però, no sé a ciència certa quines són les teues expectatives concretes. I més encara, crec que no ho acabes de tenir clar del tot. I no vull que et prengues açò com un bonegó. A mi m´ ocorre el mateix, però doblement acusat.

Ara mateix, no crec que em trobe en el context adequat per a respondre i afrontar totes aquestes qüestions. No em sent realment capacitat per a donar eixe pas amb un convenciment total i absolut. Tinc por i mil dubtes. En afers amorosos, no compte amb un cap i un cor suficientment assentats per a poder prendre decisions que considere arriscades, i qui sap si plaenteres. I el pitjor de tot. És probable que algun dia me´n penedisca amb tristor. És convenient adoptar una posició conservadora, que alhora que frustrant mantinga esta relació tant valorada per mi, o pel contrari cal tirar avant amb la postura romàntica d´ arriscar-ho tot, sense meditar i avaluar pros i contres, de manera optimista i pensant més en el “hui” que en el demà?

És el temps, novament, el fenomen encarregat de dictar sentència ferma i inapel·lable en aquest sentit ? Pot ser. Tal vegada se´ns presenten situacions més favorables, en les que el cap no estiga assetjat de dubtes, i es puguen plantejar les coses d´ altra manera. Perquè per a mi, açò és un assumpte massa seriós, en la mesura que eres tant important per a mi que no vull perdre´t. I cada pas que done, cada acció que realitze, o fins i tot cada paraula que t´escric en aquest post, em fan tremolar tant sols de pensar en eixa possibilitat. Persones amb qui trobar eixa complicitat, eixa connexió, eixa comoditat o eixa confiança com la que tinc amb tu són massa difícils de trobar. I no vaig a deixar que desaparegues del mapa. Perquè jo, amiga, t´aprecie. Més. T´ estime. I vull que romangues per sempre a la meua vora. Al meu costat.

Salut.

Agustí

dimarts, 10 de febrer del 2009

Serra Gelada (sud)

...Resulta que aquest quadrimestre acabe les classes el dimecres. Ja sabeu, dijous i divendres de matí, lliure i ben soltet. A molts els abelliria quedar-se remolant en el llit fins l´hora de parar la taula. Jo sóc dels que vol aprofitar. I en això vaig pensar el darrer divendres quan en acabant d´esmorçar a les 10, em vaig trobar sense cap cosa, aparentment atractiva, a fer.

Realitzant un esforç quasi patriòtic, em vaig atrevir a sintonitzar Campsnal 9. Matí Matí. Em va fer curiositat perquè Ana Llorca, una bonica amiga de la Banda, crec que treballa en aquest programa. Xè, no la vaig vore. Però em va encuriosir una entrevista a un home que parlava d´indrets naturals molt o poc coneguts del nostre País. Certament, els valencians, de nord a sud, tenim un País bellíssim, seriosament corcat per l´acció nefasta de l´home, però que encara roman bonic. Parlava de la tendència que molts valencians tenim alhora de buscar llocs, racons naturals i altres destinacions, fora de les nostres fronteres. Més enllà del nostre abast. I paradoxalment, al mateix temps, s´expressava en el sentit de que ignorem o fins i tot no apreciem suficientment les nostres joies. Crec que no li faltava raó a l´home. A uns quants valencians ens falta de tant en tant, una miqueta de xovinisme. El justetet. Per això, em vaig decidir a institucionalitzar el matí del divendres com a matí setmanal de turisme de contornà (crec que ja en vam parlar alguna volta), és a dir, visitar paratges, viles, cascs antics, mercats propers amb un cert gaudi i suficiència, que al mateix temps que em permeten estar a l´hora de dinar en casa.

Reprenent una excursió frustrada fa un mes, per la pluja, em vaig dirigir al Racó de l´Oix, ací en Benidorm, per a visitar com calia la zona sud de la Serra Gelada. Una serralada que compta amb 438 metres com a màxima alçària, i que s´unix al mar constantment en forma de penya-segat espectacular. El Racó de l´Oix (algun dia m´haureu de permetre que explique el perquè d´aquesta toponímia) està molt massificat.Hi ha moltíssims gratacels junt al mar i la serra. La vessant de la muntanya, està atapeïda de xalets, símptoma d´un urbanisme poc meditat i respectuos realitzat majorment en altres dècades que tanmateix, encara continua, com és el cas de la construcció activa (després d´anys pleitejant) de les Torres de Punta Llissera a 4 o 5 metres de la mar, on pel que vaig sentir queden restes d´almadrava. Vaja, una agressió més al nostre patrimoni històric i natural. Què hi farem?

El més sorprenent de tot, és que una volta passades estes torres i una sèrie d´adossats és quan arriba el que per a mi resulta realment atractiu. Una costa accidentada, amb un seguit de menudes cales, verticals penya-segats i amagades coves. Un contrast 100 % colpidor i gratificant. El passeig per estrets, pedregosos (i no exempts de perill) senderols des de la Cala del Tio Ximo fins a la punta del Cavall amb la remor de la mar trencant amb força i la visió constant de l´illa de Benidorm, és un gaudi constant. I pensar que jo era de secà! No vaig parar d´endinsar-me en covetes, de fer fotos, de comprovar l´existència quasi endèmica del timó de platja, de la camarinya, de l´ensopegall, del narciset valencià. Quin goig, això de descansar i guaitar en silenci les meravelles tant preades i alhora senzilles de la nostra natura. Últimament estic un poc ampalagós...

Feia anys que no m´arrimava per la Punta del Cavall. Aposte a que bona part de benidormers ni la coneixen. Des de la seua torre de vigilància, es destrien tots els penya-segats que arriben fins l´Albir (l´altre extrem de la serra), l´illa mitjana, el Penyal d´Ifac i tota la costa fins a Alacant. LaMediterrània en estat pur. Allà eren com no 4 o 5 guiris fent fotos i preguntant-me. N´estaven enamorats. Jo també em vaig fer 7 o 8 fotos messenger amb l´illa de fons amb més voluntat que traça. Sobretot m´apetia provar eixe pseudonarcissisme extrem que practiquen prou jovençoles (i no tant) i tots els xulaines tonificats al tuenti, badoo, etc. I em va agradar i tot... Alguna volta eixiré bé en les fotos? Per què les faig totes de gaidó?

Xè, que va ser un passeget ben agradable però sense companyia. A vore si algú s´anima i tornem. Este divendres probablement m´arrime a l´Aitana, o bé a la Font Roja (si estic a Onil). Si a algú li apetix, ja sap on estic...

Salut. Seguidament vos mostre algunes fotos dels paisatges. Amplieu-les i no es voran tant mal. Albert, quan ho lliges m´ho dius i t´ho descriuré, que en són una cabassà!





















dilluns, 2 de febrer del 2009

Abraçades debades...

...La veritat és que hui dilluns, per la vesprada, no tinc res a fer. Adés estava tocant amb la trompeta uns estudis de G. Balay i transportant-los al mateix temps a una altra tonalitat. Sinó recorde mal, la lliçó estava en Sol M i la estava transportant a Mib M, o siga, una tercera major descendent. Bé, per no avorrir amb estos tecnicismes musicals, que semblen que són dits des de la perspectiva de voler lluir o dotorejar, normalment faig un descans de quinze minuts entre cada aspecte que vull desenvolupar, que sinó el llavi es carrega massa. Un fluixango que diuen alguns, ho sé...

Xè, al gra. Entre tocata i tocata, he eixit al saló on estava la meua iaia veient España Directo, un programa que de volta en quan resulta interessant per les situacions concretes i esdeveniments curiosos que transmeten. El que he vist hui durant 10 minuts, m´ha agradat i de pas m´ha donat la idea d´escriure al blog. Allà estaven al centre de Barcelona, unes quantes persones amb cartellets ben grans oferint (tanta oferta...açò de la crisi tindrà alguna cosa a veure, dic jo) abraçades debades per a tots aquells que passaven. La gent pareixia contenta per gaudir de forma activa i passiva una mínima porció d´estima. Jo crec que fins i tot des d´ajuntaments o comissions de festes o fins i tot a les empreses, s´haurien de promoure activitats d´aquestes, originals i de tant bon rotllet. Una bona manera d´establir relacions entre la gent, totalment gratuïta i altament gratificant...També a l´esglèsia, per tot això d´amor al proïsme. No sé. Probablement quedaria massa porno...

Seria mentida dir-vos que no he tingut goleta. Aprofitant que estava la meua iaia, i que la vull moltíssim, li he demanat una abraçada. No cal dir que la situació ha sigut molt entranyable i que a més ha anat acompanyada de quatre o cinc besades d´estes rapidetes. Tanmateix, físicament i en directe, sóc un poc vergonyós i tal volta introvertit, per la qual cosa se´m fa difícil donar i alhora rebre. No m´apanya. Si fóra per mi, em passaria tot el dia estrenyent cossos (amb roba...i tal volta sense) i omplint galtes a besades. Tinc estima acumulada a cabassos. Però al mateix temps em sent orfe d´aquestes xicotetes manifestacions i dosis sentimentals envers la meua persona. I què voleu que vos diga? Sona estrany, però de vegades ú preferix més una forta i sentida abraçada (i gratuïta per descomptat) que dos hores seguides pegant cuets, bambant, fregant, punxant, cardant o com vos agrade dir-ho (qualsevol dia faré un post dedicat a la quantitat de sinònims i acepcions en la nostra llengua que té l´acte de consumar).

Voleu que vos abrace? Qui m´abraça?

Salut i moltes abraçades