dimecres, 22 de desembre del 2010

L´ "all-in" que vas perdre


L´ambient estava carregat d´un fum pesat i molest que cobria tota la sala. El silenci, tens i respectuós caracteritzava aquella taula on es jugava una partida de pòquer. Després de l´última gran partida en la qual eixires escaldat (d´això en feia un fum d´anys) tingueres una bona temporada de partides petites i efímeres que no et satisfeien en absolut. Aquell dia però, convençut, vas tornar a jugar com cal. A per tot i sense por a res.

Els guanys inicials, tan sucosos com atraients, t´havien portat a aquella satisfacció i confiança que no vas saber mesurar. Poc a poc, vas anar perdent aquell crèdit, quasi sense adonar-te´n i amb el convenciment que la sort o la voluntat (qui sap d´aquestes coses?) et tornarien a la plenitut inicial. Cabut i il·lusionat, renegaves de la nul·la sort d´aquelles cartes que no et responien. Però tot canvia, i tu volies guanyar, fóra com fóra, costara el que costara.

Quan fores conscient, el teu patrimoni en fitxes era tan minso que la situació aconsellava arriscar-ho tot en forma d´all-in, amb el dubte d´unes cartes incertes que no entenien ni havien de respectar la teua voluntat. Espenatares les poques fitxes que et quedaven al centre de la taula, seriós i decidit. No et quedava una altra. I t´igualaren.

Cartes amunt, tan sols restava esperar a que n´isqueren de bones i tornares a guanyar. Les tres primeres t´apujaren l´ànim. Tu, callat i amb el mateix semblant seriós, ho vas amagar. La quarta, no et va valdre per a res. La cinquena i última et va acabar d´enfonsar. Romangueres quiet uns segons, tractant de pair aquella circumstància que no havies contemplat. Mai tornaria a ocórrer. Et vas adonar que havies fracasat en aquella forta partida i decidires alçar-te amb posat orgullós. T´acomiadares amb la dignitat externa que s´exigeix a tot perdedor. Per dins, ai las!, tot era diferent. Marxares per on havies vingut, qui sap on.

I ara, mentre passeges lentament per parcs espaiosos, solitaris i plens de fulles grogues de tardor que ballen la dansa del vent, t´ho penses i repenses. Has perdut i t´has quedat sec. Tot i seguir temptat, no saps si tornaràs a jugar, però necessites temps per a assumir-ho. Has pecat d´imprudent i confiat, de pacient i capritxós, quan totes aquestes coses no es resolien per la teua feixuga voluntat. Has fugit d´il·lusions desmesurades i has acabat abraçant el pragmatisme que odiaves, perquè el pragmatisme, pensaves, era el pur símptoma de la mediocritat. Sense prendre cap risc major per la por que et negues a reconéixer, intentes trobar la felicitat en coses xicotetes, banals, esporàdiques i temporals, deixant marxar bones oportunitats. Has aprés molt i no et preocupes gaire. Has guanyat en experiència i t´has fet més egoista. Tu intentes comprendre´t perquè ets el teu millor amic. I arribes a ser molt feliç.

El pòquer, ja ho saps, no és més que una injusta analogia.

diumenge, 12 de desembre del 2010

L'Alcoi anglés


Són les nou del matí d'un dia de desembre. El termòmetre reflexa l'ambient gèlid amb -6 graus i passege abillat amb una bufanda estrenada. Els voltants de l'estació de Manchester Picadilly tenen quelcom especial. Recordant tòpics i lectures, observe satisfet els efectes i l'ambient de revolució industrial ací ocorreguda fa molts anys. Edificis llargs, decrèpits i rogencs que havien de ser fàbriques, fumerals alts i inactius, ponts, autèntiques façanes modernistes, l'estació de gom a gom.

La Revolució Industrial i els moviments obreres consegüents han sigut per a mi un dels temes més interessants de la història. I inevitablement, aquest passeig em recorda al meu Alcoi, ciutat admirada i especial que estime des de menut, sense saber explicar ben bé les raons. A més, he de confessar que sempre he tingut una actitud idealista cap a Alcoi i m'ha fet gràcia el seu parlar, el seu caràcter i el xovinisme alcoià. Alcoi, un caramelet tancat per serres i carenes que no deixen de meravellar-me per la seua grandesa. Alcoi, una de les excepcions industrialitzades al País Valencià del segle XIX. I pense sense voler ser categòric, en la seua història, la Revolució del Petroli i l'assassinat del batle Agustí Albors "Pelletes" arran d'una vaga, els llibres de Júlia o Lluitadors, les cases i fàbriques, telers, papereres vora els rius Barxell i Molinar, la Primera Internacional dels Treballadors (AIT), la lluita obrera, els antecedents familiars, l'arquitectura, el Cercle Industrial al Carrer Sant Nicolau, les cases petites i amuntonades a Sant Nicolauet. Moltes coses i circumstàncies...

Em venen al cap les reflexions de Joan Fuster sobre la mancança d'una burgesia industrial al País Valencià en contraposició a la burgesia agrària, especuladora i mediocre que hi existia. Sense voler entrar fins al moll de l'os sobre qüestions socials i de classes, recorde que Fuster es lamentava de la inexistència d'una burgeasia "com cal" diguem-ne manchesteriana, semblant a la catalana, avanguardista, que fóra el motor dinamitzador de la societat, que desenvolupara l'economia i per escomptat es dedicara fermament al conreu cultural i la recuperació de l'idioma propi. Alcoi però, exceptuant el darrer punt, suposà una excepció, un illot a xicoteta escala.

Caminant gelat per aquestos carrers grisos, no puc deixar d'evocar amb admiració i melangia els passejos, les visites, les imatges i els bons moments tinguts a la capital de l'interior valencià.

Desitge tornar prompte.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Brasilera de nom grec

Potser haja vist massa pel·lícules tendres per concebir cada situació de ma vida com una escena d'aquestes. I és ara, mentre et veig de reüll, que puc admirar que a més d'agradable, t'han fet de bona pasta. Mentre l'autobús fa marxa, albires curiosa i confiada la verda planura holandesa, trencada per milers de rius i canals.

Ha sigut casualitat, ho reconec, haver-me assegut al teu costat quan ja quasi no quedaven seients buïts. M'has rebut càlidament amb un bonic somriure de compromís i uns ulls negríssims, i de seguida hem començat a parlar de banalitats i de tipismes. És el que toca. Somrius i no defuges respostes. És més, les combines amb preguntes. I m'agrada la conversa. Em sent molt còmode sentint que estudies la mateixa carrera que jo, que t'interesses per la meua vida de músic i sigues tan oberta a diferents gustos musicals. Em preguntes i et pregunte. Em contestes i et conteste parlant de la terra que ens va parir, descobrint que a tots dos ens agradaria viatjar pel lloc de l'altre. És molt típic, però el meu anglés sona sincer.

Et toques els cabells obscurs amb caigudes rosses i te l'enrotlles tímidament amb l'índex. Et mire als ulls i intente trobar complicitat. Les sinèrgies instantànies, acabe pensant, són esperances que fan feliç l'existència a fantasiosos com jo. Fas bona olor i vestixes refinada, sense cap excés. I t'he de dir que m'atraus.

Dorms i et despertes sovint, i de manera desvergonyida, t'observe tot el temps que vull. Ara em preguntes com m'ha anat aquestos dos dies per Amsterdam. Intente semblar correcte per donar una imatge de formalitat, però em sembla que no t'ho acabes de creure. No t'ho cregues. Lliges el Diari d'Anna Frank", molt apropiat, recordant-me una volta més la necessitat de fullejar-lo sencer.

Ara que estàvem callats, m'has preguntat què era allò que escrivia en aquesta llibreta. I t'he mentit xica brasilera de nom grec. No contava la meua experiència en Amsterdam inspirant-me en els bells paisatges holandesos i la forta pluja que cau fora de l'autobús. No. He escrit de tu i de la nostra trobada tan fortuïta com efímera que m'ha alegrat el matí i m'ha fet enlairar una vegada més els pensaments per unes hores. T'he donat l'adreça d'aquest bloc i te l'has apuntat. M'has promés que entraràs i jo delere que ho faces. Ho faràs. Tot per dir-te una vegada més, des d'una perspectiva més tendra i detallista, que desitge de tot cor que tingues una vida plaentera i plena d'èxits personals. I intuint com ets, no saps com de tranquil em quede.

Fins prompte.

divendres, 5 de novembre del 2010

El CAS i Miguel Hernández

Mentre veig l'immens i verd paisatge anglés des del tren amb ruta Gatwick - Southampton, no deixe de recordar aquella actuació amb eixe lleu somriure de les persones que es creuen satisfetes.

Reconec que aquell esdeveniment fou una de les coses que m'espentà a tornar a casa per uns dies. No m'ho volia perdre i sé que a tu, amic Miquel, et feia il·lusió que estiguera present. He aprés molt de tu tant a nivell musical com a personal. Sempre t'he dit que no deixes de sorprendre'm. Aquell dia ho tornares a aconseguir.

Quan ú torna a sa casa i es retroba amb els seus, els sentiments es multipliquen. Has tingut temps de trobar a faltar tot allò que estimes, i tots aquells que saps que t'aprecien. Per això, l'homenatge del Col·lectiu Artístic de Sella a Miguel Hernández suposà una satisfacció doble. Admiració i retrobament.

Aquesta idea de l'art total és de tanta envergadura que m'impedia copsar tot allò que ocorria. Poesia, música instrumental i coral, l'art pictòric de Dani, el joc de llums tan assenyat i adaptat, la dansa expressiva, la serenor i l'experiència dels dos grans conductors de l'acte, la sala de gom a gom amb mil cares conegudes que palesaven silenci i gaudi, i al fons de tot, una sensació indescriptible d'enveja sana, de vore i sentir com els grans amics i amigues, companys i companyes, havien aconseguit fer tot allò. Enveja i admiració, torne a dir. Perquè permeteu-me la llicència, jo també forme part del CAS. Miguel Hernández, poeta oriolà que darrerament he descobert més a fons estaria orgullós de vosaltres i del vostre homenatge, perquè sou persones senzilles, poetes de la vida, de cor enorme i compromeses. Com ell, vaja.

En el moment culminant de l'actuació, vaig girar el cap a l'esquerra i em vaig fixar en un gran amic visiblement emocionat. He de confessar que m'ho va contagiar. Ell també estava agraït, com jo, que em feia el pesat repetint-vos ú per ú, que m'havieu fet un regal tan immaterial com bell.

A tots vosaltres, a tu Miguel, el meu senzill i particular reconeixement en forma de gratitud i admiració.


Els vídeos de l'actuació els podeu trobar al bloc del Col·lectiu d'Artistes de Sella

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Sóc Mediterrani!



Des de Southampton estant, i amb la melangia ocasional que em caracteritza, vos presente el primer lip-dub realitzat per una organització política. El BLOC JOVE. Fou enregistrat a la Trobada Nacionalista de la Tardor, a la Finca "La Massarra" de Bocairent, dies després d'haver-se cremat les serres dels voltants. La cançó és Sóc Mediterrani de Seguridad Social amb la col·laboració de Miquel Gil. L'artista que ha armat tot eixe sarao és l' amic Pere Fuset, ex-secretari general de les joventuts nacionalistes i administrador del portal Valencianisme.com.

Ha sigut graciós vore actuar a tants amics i amigues representant el nostre esperit valencià i mediterrani amb les tradicions, festes i indumentàries que ens caracteritzen. Fins i tot apareix el meu amic colivenc Albert Mira amb la xil·laba dels Moros Músics, la meua comparsa. Gran moment el dels tres diputats de Compromís, Enric Morera, Mireia Mollà i Josep Maria Panyella. Genial i impagable, de veritat.

Pere, des de terres angleses, i totament immers a un orgasmus que canviarà ma vida, t'he de dir que m'he emocionat una barbaritat amb el lip dub del BLOC JOVE coordinat per tu. T'he d'agrair
que m'hages i m'hàgeu provocat el primer somriure del dia (quines d'alçar-se són estes?). He sentit enveja sana de no haver pogut participar. Sempre m'heu demostrat que el BLOC JOVE és diferent, innovador i fester. I açò m'ho confirma. No deixes ni deixeu mai de cantar, ballar, botar. Però sobretot, continueu amb la política en clau valenciana, valencianista, d'esquerres i verda des d'eixe punt alegre i positiu. La millor forma de guanyar eixe País i eixa gent que tant volem.

Des de Southampton, amb admiració i enyor,

Agostí.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Matí a la proa

Assegut a la proa d'un ferri que travessa un riu i una badia enorme, observe atentament les dos riberes farcides de molls i vaixells de tota classe. Fa un vent humid i fred. La matinada de hui ha sigut criminal i tan sols he dormit una hora. Duc tres o quatre nits dormint un màxim de 5 hores. L'apartament aquest pareix ca Pepe Merda. Ací entra qui vol, està tot permés, la música electrohouse sona a condemna reiterada i el descans de la resta és una cosa que ni tan sols es contempla. Jo sóc agraït i la tornaré doblement. Segur.

Després d'un viatge frustat a la universitària ciutat d'Oxford, hem pres la decisió de visitar l'illa de Wight, al sud de Southampton, sense saber ben cert què anem a trobar-nos. Allò que ens ha separat d'Oxford ha sigut no haver comprat els bitllets per internet. Fàstic de modernitat que no ens deixa pagar en viu i en directe.

Hui, 9 d'octubre, Dia Nacional del País Valencià ha amanegut ple de boira. No deixe de pensar en aquesta data, les tradicions, el significat reivindicatiu que té per a mi, l'acte insitucional de la banda i el solo de fiscorn, la manifestació de la vesprada, la Processó Cívica (o incívica) pels carrers de València on els dos anys anteriors ens hi vam jugar la pell per culpa de la irracionalitat feixista i consegüentment antivalenciana. Pense molt en vosaltres, amics i amigues, companys i companyes i desitge que per una volta tot isca bé.

M'agradaria regalar una mocadorà a les dones que hi ha en mi. Enguany no podrà ser...I mentre escric açò, no puc deixar de sentir un gran enyor pel que ha estat la meua terra, les meues rutines i hàbits alterats per complet ací a Anglaterra. Qui i què m'espera en tornar? Tant fa. Està sent una experiència molt productiva a nivell personal que necessitava i que em fa reflexionar molt. Tinc moltes ganes d'aprendre, d'aprofitar el temps i conéixer nova gent.

Des de la proa estant i malgrat la boira, ja puc albirar la costa de l'Illa molt pròxima. El so greu i perllongat de la sirena que anuncia l'arribada i em recorda a les notes pedals de la trompeta, m'obliga a tancar la llibreta i a disposar-me a descobrir l'Illa de Wight.

Fins prompte.







diumenge, 3 d’octubre del 2010

Barba

La barba aquesta em pica barbaritats, però no m'atrau la idea d'afaitar-me-la. En dos anys ho he fet dos voltes. La primera fou per a visitar a una amiga a Barcelona, i l'altra per a encarar un nou any ple de propòsits. Tot té explicació. Em cou i m'apareixen molts granets. Fa un parell d'anys, li vaig furtar a mon pare una maquineta amb la qual em puc retallar les formigues cada dos o tres setmanes. Certament, no fou un robatori. La possessió continuada de la maquineta durant aquest període de temps, amb el silenci resignat del pare, ha fet que tàcitament quasi la puga considerar com a meua. Quasi, perquè el termini de prescripció per a l'adquisició de propietat de béns mobles encara no s'ha acomplit. Com de pedants arribem a ser els pseudojuristes amb aquestes palles mentals... Així i tot, he de confessar que un dels regals de Nadal de ma mare, fou una altra maquineta que està morint-se de la risa dins de la caixeta. Per tot açò, em plantege fer una permuta (ara sí, expressa) amb mon pare. Ho sent. Jo preferisc la meua Philipshave.

Recorde que, sent jo un xiconet acabat d'ingressar en l'etapa pubertària, em va començar a aparéixer un bigot important que m'avergonyia. Ma mare, previsora, va voler experimentar amb un decolorant que el tornava ros amb un resultat poc convincent. No hi haurà causalitat, però cert és que des d'aquell dia, el bigot no ha deixat de nàixer amb aquell color decolorat. Tinc jo, una tricolor a la barba. Bigot ros, alguns focus de pèl-roig i altres de negre. I aprofite...Estic fart de mostrar-li la cara a les amigues de ma mare per a que ho comproven. Sí, ja ho sé. També tinc un remolinet graciós a la galta esquerra, collons...

Quan anàvem a l'institut, sempre hi havia algú que era el primer en alguna cosa. Hi havia dels que eren els més forts i agraciats, altres eren els més llestos i esparpellats, altres ja s'havien estrenat amb una dona i havien descobert les virtuts i els secrets del sexe (almenys de boqueta). Quan jo tenia quinze anys, vaig ser el primer de classe en deixar-me patilles. El primer dia que vaig assistir a l'institut amb aquelles patilles dignes d'abertzale vaig rebre molta atenció i comentaris. Fins i tot era important. Vaig crear escola, perquè al mes ja s'havien sumat al carro quatre o cinc adolescents desitjosos d'una major masculinitat. Ma mare em suggeria que les lluïra més curtes i retallades. La radicalitat juvenil també s'imposava en forma de pèl, però.

Arribats a la vintena, el meu estil va esdevindre diferent. Conjugació uniforme de barba i patilles que deixe créixer al lliure arbitri de la naturalesa humana. A contracorrent del metrosexualisme imperant, ja ho sé. Setmanes que fins i tot arriben a ser mesos. Hi ha voltes que per gossera, no tinc res que envejar-li als mujahidins afgans. Altres, ho faig conscientment. "Xè Agostí, què t'has deixat barbeta pa festes? ". Al meu poble, i a molts altres pobles de l'Alcoià que celebren Moros i Cristians, és costum en molts homes festers deixar-se una bona quantitat de barba que s'adequa com un complement més, quasi imprescindible, al tratge de festes. Jo també me la deixe.

La meua cosineta Maria, va dir una volta que el tete punxava. Em va fer pensar i, és curiós. En el món femení sempre he pogut comprovar la disparitat d'opinions i preferències segons els diferents tipus de barba. De les d'afaitadet amb aftershave, de les de barbeta de tres o quatre dies, o de les de barba de marrano. M'aconhorta saber que en queden de les últimes...

Em disposava a escriure un post sense cap temàtica decidida davant un full en blanc i, arran d'acariciar-me la llarga barba de tres setmanes reiteradament, he pensat en tot açò...

La vida per Southampton va bé.

dilluns, 20 de setembre del 2010

I'm alive

Havent rosegat un sandvitx de philadelphia i una poma com a dubtós i escàs dinar (this is lunch), torne a escriure sobre una llibreta nova que m'he comprat en la tenda del costat. Vaig arribar dimecres acompanyat pels pares, que van marxar diumenge matí. Malgrat que no estava massa convençut de la seua presència, m'han ajudat moltíssim amb la compra de menjar i tota classe d'estris quotidians i necessaris per a la cuina, l'habitació, el bany. Ara mateix, escric des d'una tauleta d'estudi que té la meua habitació. Em recorda a la teua. Si gire el cap a la dreta, puc vore alguns grans vaixells al fons. Molt al fons. No sé si sabreu que d'ací va partir el Titanic. Cases Typical English i si trac el cap per la finestra, una via del tren. Un tren que no passa sovint, i el soroll monòton del qual, no destorba.

Açò és una residència d'estudiants. Estic en la 6a planta (no para d'estropejar-se l'ascensor) compartint apartament amb 9 persones més de diferents nacionalitats. Hi ha una galega, un belga, un alemany, un xic de Hong Kong, una finesa, un búlgar, dos xiques d'Estònia, un italià i jo. Hi ha molt bona relació.Tenim banys i dutxes comunes. Tanmateix, a l'habitació tinc una xicoteta pila i un espill, per a asear-me i rentar-me la cara. La cuina també és compartida i ha esdevingut el centre de relacions i converses. L'italià ens convida aquesta nit a pasta. Cap a l'estiu els faré aigua-sivà. Si me'n recorde. Reconec que al meu anglés li falta fluidesa i això em resta espontaneïtat i profunditat en les converses. Em tranquil·litza entendre'ls a tots. Fins i tot als anglesos, que pareix que s'hagen menjat alguna cosa mentre parlen.

Encara no tinc internet perquè amb linux s'ha de configurar d'una manera diferent. Em cague en linux. Ja em va dir el iaio que no canviara les sendes velles per les novelles. M'agradaria que açò fos una experiència sense internet, sense cap comunicació. L'estima i l'enyorança em poden, però. Estic trobant a faltar moltes coses, molta gent. No obstant, he conegut gent bona i interessant. Amb ells tot és més fàcil.

La festa és de moment fluixeta. A les 2 està ja tot tancat i la música no és el meu estil. A voltes em pregunte on està la gràcia de la música house o la música electro, repetitives i simples per excel·lència. I no per menyspreu. De tant en tant, m'han arribat a agradar. L'altra nit vaig tocar la trompeta. Sonava a canyot, però aquells tan contents d'escoltar el meu repertori. Molt cañí per cert. L'alcohol és caríssim, i la graduació de les cerveses ínfima. Les Guiness em fan enyorar aquells plis plais que amb un ditet de bromera, engolia quan era jove. Parle en passat, perquè a hores d'ara em senta com una pataeta als collons. Parlant de bromera. Hui hi ha festa de la bromera (foam party). Sempre m'ha paregut una porqueria, però hui crec que em fa el cas. We are going to drop the mandanga. Anem a soltar la mandanga. Evidentment que els companys no ho han entés, però els ha agradat Palmera Destroy, la cançoneta d'Orxata. I jo feliç.

Anem a sopar. Ací fa olor a bolonyesa. Ja posaré fotos.

Salut i abraçades.


dimecres, 15 de setembre del 2010

Fins prompte

Sí, ja ha arribat el dia. Hui me´n vaig. A unes hores de marxar, tot és incertesa. El vol ix de l´Altet a les 20 hores i encara tinc mil coses per a fer entre papers, roba, trastos, documentació...Entre crits nerviosos de ma mare, que veu com m´encare a l´ordinador malgrat no estar tot apunt, m´he posat a escriure ràpida i desordenadament, un post de comiat. M´haguera agradat una altra cosa, però no m´importa el resultat, sincerament.

No sé massa de Southampton, ciutat portuària al sud d´Anglaterra. Però allà vaig amb la intenció d´acabar la meua llicenciatura de Dret i tornar amb l´anglés molt més fluid. L´Erasmus finalitza a finals de juny de l´any que ve i m´he de traure l´assignatura impossible de Dret Mercantil I i tres més de lliure elecció que he triat per a completar l´expedient. Comprenc la riseta que se´ls fa a tots quan els ho conte. Viuré, però des de Southampton estant, provaré de fer altres activitats. No sóc tan gos, cabrons.

Quan em parlaven de l´Erasmus, ho veia molt llunyà i alié a les meues pretensions. Estic tan enamorat de la meua Terra, que se´m feia del tot impossible plantejar-me una "excedència". Fa quasi un any, allà per l´octubre, tot va ser un cúmul de circumstàncies negatives. Desfetes sentimentals, irresponsabilitats imperdonables, dubtes i preguntes existencials sobre el futur, desànim etc. Em vaig saturar de tot i de tots. Vaig sentir la necessitat de trobar a faltar tot açò, de provar altra experiència. Sabent que quedaven dos dies per a inscriure´s en aquest programa de mobilitat, em vaig fer avant per si finalment em decidia. Després de molts tràmits, papers i burocràcia de merda, vaig aconseguir que em donaren una plaça a la Solent University de Southampton (Perdoneu-me, però no em direu que açò a un currículum no queda que et cagues. XD) contra pronòstic, perquè no tenia el requisit lingüístic suficient ja que enguany se´ls va ocórrer demanar un nivell altíssim. Coses dels guiris.

He tingut molts mesos per a fer-me a la idea. He visitat molts amics, llocs i indrets estimats com si fóra l´última volta que els veia. Enyore molt, jo. Tranquil fins fa pocs dies, hui estic molt nerviós. Tal volta li done massa transcendència. Els darrers dies han sigut estranys, intensos i especials. A voltes pareixia que no me n´anava. He redescobert això de plorar. No m´imaginava tanta estima, atenció i bons desitjos. M´ha superat en ocasions. Probablement els comiats hagen sigut freds, senzills i ràpids. Em costa molt dir adéu sense posar-me tendre. Ho sent.

Me´n vaig amb dos maletes, una motxilla i una trompeta esperant aclarir-me de tot i gaudir. Marxe amb moltes contradiccions internes, sentiments contraposats, amb moltes ganes d´aprendre de l´experiència. Deixe moltes coses a mitges, conscientment. La Banda, Gatxull, la Rondalla, el politiqueo, etc. Altres s´acaben. Unes noves no han pogut començar. I em lamente. Però aprenent a ponderar, tal volta, els guanys superen les pèrdues. I tornaré.

Amb alguna llagrimeta, vos trobaré molt a faltar.

dimarts, 31 d’agost del 2010

Festa Estellés


Seguint la proposta de l´escriptor Josep Lozano i que ha tingut bona acollida en uns quants pobles del País Valencià, des del BLOC JOVE de la Marina Baixa i el BLOC comarcal, hem decidit retre-li també el nostre petit homenatge al poeta de Burjassot.

La iniciativa pretén convertir a Estellés en un símbol cultural que servisca de pretext per a celebrar, cada any, una Festa Estellés de reivindicació cultural valenciana en què la gent recorde els versos del poeta de la quotidianitat.

Malgrat que la data proposada era la del 4 de setembre, des de l´organització hem volgut avançar-ho tot un dia per la celebració del "Callosa al Carrer" a Callosa d´en Sarrià eixe mateix dissabte. Per tant, apunteu en la vostra agenda aquest esdeveniment. Dia 3 de setembre, a les 20 hores en el Centre Social "El Cirer" de la Nucia.

Llegirem poemes que comptaran amb l´acompanyament de l´oboista Antoni Lloret i el percussionista Josep Devesa amb la marimba. A continuació donarem pas a l´actuació del conegut cantautor de Torrent, Pau Alabajos. Per a finalitzar farem un sopar de cabasset (Cadascú que es porte el que puga, que el BLOC i el BLOC JOVE també posaran alguna cosa).

Ens agradaria molt comptar amb la vostra presència i vos agraïriem que ho féreu córrer.

- Al concert posarem a la venda, unes samarretes que ha dissenyat el BLOC JOVE en les que el poema "Assumiràs la Veu d´un Poble" de Vicent Andrés Estellés forma la silueta del País Valencià. Tenim samarretes roges i negres. El preu és de 10 euros. Com que la xifra és limitada, si algú vol reservar-ne alguna ho podeu fer a través del perfil del BLOC JOVE de la Marina Baixa o bé al seu correu electrònic: blocjovemarinabaixa@hotmail.com. Ens heu de dir la vostra talla i el color que més vos agrade.

Vos esperem!

dimarts, 24 d’agost del 2010

Un matí de piscina

Gitat en la gespa de la piscina comunitària, sobre una tovallola propagandística de Kit Kat més vella que un bancal, decidisc obrir una llibreta que pels primers continguts sembla que vaig utilitzar a l´enyorada i innocent primària. Multiplicacions i ortografia. Ens calen a molts, pense. Després de llegir aquestes primeres frases també crec menester reprendre aquells quadernets de caligrafia Rubio que tant vaig avorrir. A més, el full quadriculat s´ha plenat de gotes d´aigua caigudes directament del meu cabell mullat. Sort que açò és per al bloc.

Ella, que em va estimar tant (jo me l´estimo encara) em va contagiar la conveniència de portar sempre amb mi un bolígraf i paper per tal de palesar totes aquelles anècdotes, coneixements o inspiracions que tinguera en qualsevol moment, per tal de traslladar-los al bloc, o simplement com una mena de recordatori personal. I en això estem.

Feia temps que no baixava a aquesta piscina gran i sobresaturada als mesos d´estiu. Val a dir que jo sempre he sigut de riu o bassa. Alce la vista i comprove que no conec ningú dels que ocupen la gespa o naden entre eixes aigües dubtosament netes. Ací, també es dóna el fenòmen de la reparcel·lació com en la platja. Com si foren gossets que pixen qualsevol objecte per "marcar territori", els iaios i iaies s´inventen el seu particular dret de superfície o d´ocupació que censura fins i tot les servituts de pas, recolzant les seues cadires o hamaques sobre les soques dels arbres des del dia que arriben de la Meseta fins que se´n tornen. Afortunadament, he aconseguit la soca d´una olivera borda que em fa un poc d´ombra. Amb tot el respecte del món i sota les Rayban d´aviador, observe encuriosit els periòdics que lligen aquestes persones per tal d´extraure de manera superficial la tendència ideològica que els correspon. El Mundo, La Razón, ABC... Fa un mes, vaig vore un GARA. Però d´açò últim, mut. No digueu res.

Continue el repàs, i recorde que a la meua vora s´asseuen dos xicones que seguint la jerga colivenca estan un poc flamenques. He de confessar que, en part estic ací per això. No vull pecar d´intel·lectual imbècil o de masclista encobert. Però només de sentir el seu to de veu, les banalitats que no han parat de encreuar-se, i les mirades estranyes i de burleta cap al llibre de Quim Monzó, aquesta llibreta, aquest bolígraf i aquest emissor l´única cosa que em sembla interessant i destacable són les seues cuixes i les seues mamelles. Ben plenes. Ja marxen! Adióoosss....Adéu. Jo no tardaré. Abans de tornar-me´n, vull capbussar-me de nou.

Em fa gràcia aquesta piscina. L´aigua de la dutxa està tan freda que sembla extreta de la mateixa Font del Partegat, a la cara nord de l´Aitana. No obstant això, en només uns segons es produeix l´antitesi quan redescobrisc que l´aigua de la piscina no té res a envejar-li al caldo de putxero que ma mare va fer l´altre dia. Mentre nade "a braça" la meua pituïtària acull una barreja d´olors a cremes i olis solars que aquestos iaios i iaies es freguen tot just abans de prendre el bany. No sóc gens asquerós, però ara no puc evitar sentir una mica d´oix per la flaire, i pels mateixos iaios i iaies que s´indignen cosa bona si no t´has dutxat abans de capbussar-te o si fas més soroll del que ells, pobrets animalets que estan de vacances consideren normal.

Quan recorde les pixarraes que sovint m´espolsava de menut (i no tan menut) a l´aigua i veig a deu xiquets de 7-8 anys a uns metres de mi, és quan em farte. Aleshores, decidisc escriure açò, pujar l´escaleta i tornar-me´n a casa a fer-me un bon dinar.

Que no m´esperen fins al setembre.

dijous, 12 d’agost del 2010

dissabte, 31 de juliol del 2010

Compostel·la

El matí que vaig entrar carregat i flac com un gos a Santiago de Compostel·la vaig ser conscient de moltes coses fruït de perllongades reflexions internes. Em ve al cap el so de la gaita sorprenentment afinada com a preludi a la visió d´una Plaça de l´Obradoiro tan majestuosa, que les fotos sempre quedaven incompletes. Desenes de peregrins romanien asseguts mentre homes i dones oferien lloguers barats i menjars recomfortants a les seues propietats. Malgrat la grata companyia d´uns grans amics, no vaig obrir molt la boca en els més de 160 quilòmetres que vam recórrer des de Piedrafita do Cebreiro fins a la capital galega.

El meu particular Camí, sense cap motiu religiós, no fou tan sols una experiència lúdica. Vaig emprendre la ruta fa exactament quatre anys, arrossegant encara una enfermetat crònica seriosa, que m´havia apoquit física i mentalment durant tot l´any anterior. Recorde amb tendresa com havia de matenir ben fredes unes injeccions que per sorpresa m´autopunxava i que tenien uns efectes secundaris impredecibles. Que tots els dies necessitara un congelador, fou una forma de comprovar l´hospitalitat de l´hosteleria local. Em vaig prendre el Camí de Santiago com un repte personal d´autosuperació per a adonar-me de que era capaç. I arribar a Santiago suposava metafòricament, una batalla més guanyada després de tots els darrers mesos grisos. Travessant boscos, bancals o poblets m´ho vaig repensar i replantejar tot, i vaig comprendre la necessitat de no esfonsar-se i tirar endavant en els moments delicats. I al Camí sempre li agrairé aquella renovació anímica i d´esperit. I per extensió a Galiza, eixa segona pàtria.

En moments de baixó, he estat temptat de marxar a soles per tal de recuperar aquelles sensacions. Mai m´he atrevit però tornaré. No sé on pararàs ara mateix, però gràcies a la teua marxa m´has fet recordar amb nostàlgia tots aquells camins dificultosos, aquella toponímia familiar, tantes anècdotes gracioses i aquell ambient tan procliu al proïsme, al sacrifici, a la reflexió i la satisfacció.

Espere que ho gaudiu i ho comprengueu.














diumenge, 4 de juliol del 2010

Un captaire i un gos

Érem una bona colla d´amics. Baixàvem per un carrer cèntric enraonant sobre mil objectius i somnis. Les samarretes, expressives, denotaven una ideologia de màxims, gens pragmàtica, de molta retòrica, que diferia en gran mesura de la dels nostres pares i companys reaccionaris. La curta edat i la il·lusió ens ajudaven, certament. Parlàvem efusivament de justícia social, de redistribució de la riquesa global, dels avantatges d´una col·lectivització a gran escala, de la puta gran propietat, de l´acomodament benestant, de superar la pobresa.

En direcció contrària a nosaltres, pujava un captaire que de tan begut pareixia que feia l´entrada mora del meu poble. Portava un gos flac i pelut de raça indeterminada, en el qual s´intuïa una considerable quantitat de puces. Encara sort que guiava l´amo. L´home, d´una edat remota, tenia les dents cucades, portava una barba que es comptava per mesos, un cabell brut i una roba senzilla que havia adoptat colors grogosos i marrons, pel desgast. El vaig llambregar de dalt a baix parant esment en els seus ulls, vius, que palesaven una felicitat llunyana ja caducada.

Conversant com anàvem del sorgiment d´un nou ordre mundial, no ens vam adonar de la seua presència, fins que va arribar a la nostra altura i amb veu llastimosa ens va demanar almoina,per a ell i per al gos, produint-nos a tots una forta contradicció interna. De sobte, es produí un silenci incòmode que tan sols durà tres o quatre segons, fins que un dels futurs garants de la revolució mundial digué un "no, no" amb una veu ridícula. Enfilàrem de nou el carrer costerut, reprenent les cabòries anteriors com si no haguera passat res.

Jo però, vaig romandre callat i vaig pensar que a voltes no calia ser tan abstracte.

dilluns, 7 de juny del 2010

Oh cabells!

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Fa anys que emprenguéreu la fugida, variada.
Braços, cames, pit i barba t´acullen hui
Cabells poc abundants, rossos i fins,
en determinats focus, negres com el follí.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
La resistència a l´èxode s´esvaïx
des que començàreu a caure,
com fulles de tardor sobre llibres i paperasses.
Des que marxàreu amb sabó cap als meus dits.
Des que vos acomodàreu als barrets, bonets i cascs.
des que vos trobava de bon matí al capçal del meu llit.

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Encara alguns romaneu fidels i mandrosos a la lenta caiguda,
com a testimonis heroics d´una batalla ja perduda de bestreta.
Altres no resistíreu l´herència familiar, taxativa.
No vos seduí la barreja de xampús i ampolles preparades a l´efecte.

Oh cabells que arrèlareu al meu cap!
La vostra marxa fou causa d´obsessió, difícil d´assumir.
Motiu d´escarni i burla d´una xicona
que rebé com a resposta un símil cap als seus pits,
de compadiment de mare que al·lega semblant bellesa, amb o sense.
Ni em preocupa, ni em furta la son, però no puc deixar de cridar:

Oh cabells que arrelàreu al meu cap!
Per favor, torneu aviat.



dijous, 3 de juny del 2010

Poema frustrat

L´altre dia, immers com estava en l´estudi de les cotitzacions dels treballadors i empresaris a la Seguretat Social, vaig decidir gossejar un poc. I em vaig aventurar. Mai havia escrit un poema. De llegir-ne ben poquets, cal reconéixer-ho.

No sabia què dir. Ni tan sols tenia clar si havia de seguir algun patró mètric, d´estructura que li donarà serietat, si utilitzar rimes forçades i coentes, o bé guiar-me per una anarquia de caire bohemi que li donara al poema un toc interessant. Poca broma.

Vaig dubtar si emular l´amor cortés per tal de dedicar-te´l. Vaig pensar en la quotidianetat, recordant així el poeta de Burjassot. Vaig arribar a plantejar-me la conveniència de fer una Oda a la Pàtria com la d´Aribau, tot i que em sent incòmode quan m´excedisc del nacionalisme "per obligació". També em vaig plantejar evadir-me. Però no era dissabte nit.

Per fi, va sorgir una barreja de tot, un cúmul de versos inconnexos que no deien res per voler dir-ho tot alhora. Rellegir-lo em va posar de mal humor. Així que, el poema va servir per a embolicar el xiclet que portava dos hores mastegant, i seguidament va acabar en el poal de la brossa.

De moment, seguirem provant amb la prosa.

dissabte, 22 de maig del 2010

Insomni

Com tantes altres nits d´insomni en les que el llit pareix que no m´estime en absolut, sure queferós pel facebook sense cap objectiu aparent i concret. Espere el primer badall, la primera llàgrima desintencionada i la impossibilitat de llegir qualsevol text per tornar a un matalaf que ara sí, està un poc més receptiu.

Jo pense molt en açò de dormir. Sempre m´he fixat en la iaia, que s´adormia (i s´adorm) als tres segons de resar el rosari. Al mateix temps, jo, envejós i caldós tractava de tapar-me les orelles per no sentir el "motor" posterior. Hores més tard ja ho sabreu, KO per extenuació. Fa anys que no dormim junts a la mateixa habitació. No li comenteu res per favor. (Primer badall lleu). Envege i arribe a odiar tendrament a les persones que sempre lligen els meus missatges i s´adonen de les meues perdudes a les 8 del matí. Sobretot perquè em contesten en el millor dels somnis. T´ho perdone pel consegüent somriure que provoca el contingut.

Em trobe al 40% de les meues capacitats i dubte que puga acabar aquest post amb un mínim de trellat. Utilitat però, n´haurà tingut. Últimament vetle i matine massa. I el dia és fa infernal. No puc beure café. Em fa mal de cap, molts nervis i una caguera horrible. El café licor no em senta tan mal, certament. Què faig? Mastegar xiclets de menta és una opció comuna, tot i que tinc el sabor avorrit. Els red bull són eficaços, però de bon matí i sense rosegar res, senten com una pataeta als collons. Ahir ma mare va comprar "jalea real estudiantes". Demà ho tastaré, però em fa l´efecte que això és més embafós que un pessic de panfígol. Vorem.

M´agrada fer migjorn. Una horeta em va bé. Missió impossible. Els tres xiquets salvatges del 14 m´ho impedixen amb crits, plors, colps i carreres. No passa res bonicos. La guerra és tàcita. Eixe dia sabeu que a les 22 hores quan ja vos heu fet el got de llet i sembleu angelets, vos toca sentir una trompeta desafinada i sense sordina durant una hora, interpretant escales cromàtiques o lliçons pesades i repetitives que van pujant per semitons . (I a mi plim)

Apaguem el cresol? Jo ja caic rotllat. Crec que ha arribat el moment de rebecar-me al llit fins que somie que t´arrimes a fer-me un petó, fins que visualitze que he aprovat els dos exàmens que em queden, fins que imagine que tinc una horta amb tomaqueres i melonar, fins que somie més País, més igualtat, més justícia...fins que a les 8 del matí em contestes al missatge que t´he enviat, i gratament em faces alçar...

Bona nit Tio Roc, que la llum s´apaga.



dimarts, 11 de maig del 2010

Politiqueo

Fa un temps, una bona amiga i regidora a un ajuntament proper, va dir davant de mi que no era una animal polític. Resumidament. Metàfora aplicable a les persones espavilades (en el bon sentit), que gaudixen fent política, que entren a tot debat i que compten amb una bona oratòria i convicció, entre tantes altres coses. A mi m´ho semblava i m´ho sembla. L´any que ve traurà bons resultats.

Automàticament, vaig extrapolar la frase plantejant-me la qüestió. I jo? Sóc o no sóc un animal polític? La política és una ciència que sempre m´ha atret. Les ideologies, els diferents models econòmics, els parlaments, les campanyes electorals, els problemes quotidians són circumstàncies que sempre he mirat amb lupa, a voltes amb obsessió. Recorde que de menut seguia la política espanyola amb l´òptica del bipartidisme ben present, i sols trencat eventualment pel senyor Anguita, un tipus que sempre m´ha interessat.

Quan a l´adolescència vaig adquirir certa radicalitat amb postures susceptibles de ser catalogades de pancatalanistes i fins i tot marxistes (de boqueta, tot cal dir-ho), vaig buscar un referent. Suavitzant els maximalismes i les ortodòxies, em vaig trobar amb el Bloc, una organització refundada que provenia d´un nacionalisme fusterià d´esquerra (representat per la UPV) en gran mesura, afegint en un esforç de conciliació a altres valencianistes estrictes (o de Tercera via). Ho recorde bé. Valencianisme unitari, transversal, interclassista. Base municipal forta i representativa. La possibilitat de que una organització que posava en primer pla el fet nacional valencià, que tenia tendències contrastadament progressistes així com ecologistes, assolira per fi representació després de tants anys d´ostracisme, em va fer simpatitzar. Més encara després d´aquella fatídica nit de maig de 2003, quan una barrera injusta i uns 7000 vots van deixar sense veu un projecte que s´havia mostrat transgressor i que havia generat il·lusió a tanta gent.

Anys després, ja ho sabeu, vaig militar després d´haver assistit a diverses trobades i reunions. Militar, sempre ha sigut un verb complicat que m´ha provocat un cert recel per por a perdre sobretot l´autonomia i criteri personal o per por a haver d´empassar-te certes decisions amb les quals no combregues en absolut i que a sobre has de defensar. En aquell moment em va sobrevindre un atac de responsabilitat interna i compromesa, i vaig decidir donar el pas. Fou difícil i més per a mi, que no m´agrada exercir de salvapàtries. Però crec que la participació juvenil és fonamental a un projecte farcit d´idees d´arrel i d´avantguarda, que tanmateix necessita d´una major implicació cívica. Sobretot als nuclis que freqüente. Ja sabeu la frase: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". I em vaig aventurar.

Després d´un any i poc més, em plantege moltes coses. He assumit tres càrrecs orgànics de manera quasi nominal. M´han oferit anar a la televisió. Fa uns mesos vaig tindre l´oportunitat de ser càrrec públic a l´únic lloc on haguera acceptat el repte. Però no puc. I no sé si vull tot açò. Em costa molt aplicar el proselitisme pertinent, debatre, exterioritzar les idees i les iniciatives que em ronden. Em desanima la desconfiança de la societat més propera cap a tot allò que olore a "política". Tot és massa desagraït i a voltes desagradable. No he descobert res, però no estic còmode. Porte massa coses avant i no puc satisfer-ne cap plenament. I tot açò m´aclapara. Em rente molt les mans pensant en l´exili voluntari que gaudiré a partir d´agost a Southampton. Tal volta siga una postura molt egoista, mediocre i cobard, però necessite alenar un poc. Vos ho agraïsc.

Reflexions d´un animal, que no polític.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Festa i sentiment

Mentre imagine el dring-drang de les campanes del meu poble, comence aquestes paraules. Eixes campanes que donen a la meua finestra. Cap a la mitjanit entre el 21 i 22 d´abril, el campanar es convertix en tot un orgasme festiu. El volteig general sona a pasdoble fester, olora a pólvora, sap a mentireta i a pastetes, implicita la família, els amics, el retorn. És un acte molt simbòlic, senzill que cada any arreplega a més gent i que un altre any sent des de la llunyania. Em plauria estar-hi cinc minuts, comprovant in situ la sensació de que les Festes ja han arribat.

Tot just fa tres anys que vaig començar a intentar un bloc. Intentar, perquè un bloc mai està fet, mai està complet, sempre és possible més constància, major qualitat, més coses a dir. Diria jo que aquest que m´ocupa, està a mig fer. Recorde que el vaig començar amb el pensament posat en les Festes. Les d´Alcoi i les d´Onil. No negaré tampoc, que fou una època en la qual jo adquiria una efervescent politització, més gran que no ara, encara que vos semble estrany. El tres-cents aniversari de la nostra desfeta nacional, la imminència d´unes eleccions en les quals el canvi era possible i el valencianisme polític es presentava clau per a assolir-lo. L´Adéu PP, fou un altre Hola dolorós. Però, malgrat la boira...2011 ens dóna una altra oportunitat.

Prompte vaig haver d´orientar el bloc cap a la meua quotidianetat. Per comoditat i per pura personalitat. Les festes en formen part, de manera intensa i constant. He sigut fester a Onil des que vaig nàixer. De ser fester, xiular i observar, em va nàixer la intenció de formar-me com a músic. De fet, forme part dels Moros Músics. Ser fester sempre ha significat per a mi eixe verb tan bonic que diuen "tornar". I a sobre, tornar on t´esperen. Sentiment i tradició familiar. Pertànyer a la Festa m´ha servit com una mena de teràpia en els moments difícils, com un trencament alegre de la rutina. Rutina que sempre reprenc amb llàgrimes i una melangia insuportable. Sóc tendre, què hi farem!



Farà més d´una hora que les campanes han parat. Demà esperem al dolçainer per la vesprada, fem la volteta, encenem fogueres, i rostim carn sobre elles. Posteriorment tirem cuets borratxos i bevem (bec) herbero durant tota la nit. Encerte quan pense que molts colivencs i colivenques no dormiran aquesta nit. La immediatesa provoca nervis. Seré colivenc. I m´agrada.

Bona nit i Bones Festes.


divendres, 9 d’abril del 2010

Teresa

És cert. Com un record d´infantesa. Me´n recorde de tot i de res. Constantment. De la meua Teresa. D´aquelles paraules, ulls, mans i llavis. Quatre elements simples, suficients, complementaris i tal volta imprescindibles. La meua Teresa és diferent, impredictible. Dolça i freda. Propera i distant. Em costa entendre-la, però ho acabe fent. Li rese per les nits malgrat un marcat ateisme. Posteriorment, ho torne a somniar tot, amb més desig que realitat. I m´agrada. Cal que li done les gràcies. Mereix un homenatge, com el que li fa l´Ovidi Montllor a la seua...



divendres, 19 de març del 2010

Joan Fuster i les Falles


Feia temps que no llegia a Joan Fuster. I no per gossera. Ara em venen al cap aquells records d'adolescència. Tindria jo quinze anys quan em va picar el cuquet del nacionalisme valencià. Fou un procés cumulatiu de vàries circumstàncies concretes. No sabria establir una causalitat única. El cas és que em va picar ben endins. Abraçar unes idees poc compartides (i no per això inassumibles) a la societat valenciana requeria cobrir-se d´un argumentari rigorós, que facilitara el proselitisme. Reconec haver abandonat Nosaltres els Valencians la primera volta que em vaig aventurar a llegir-lo. Em va semblar feixuc. Un any mes tard, el vaig reprendre i em va captivar fins a tal punt, que el vaig prendre com el meu particular dogma de fe. Més tard, no cal que ho diga, he anat matisant postures, però aquests papers foren l'empremta i l'empenta definitiva que em va portar a assumir el compromís polític que no m'haguera agradat assumir mai, i que hui per hui, encara tinc. Raons, per a una altra ocasió.

El motiu del post que hui m'ocupa, és una lectura recent. Anava passejant jo entre les prestatgeries de la biblioteca i em va sobtar vore amagat Combustible per a Falles, de l´autor suecà. Em va sobtar per la proximitat de la festa i per l'estereotip ben estés de creure que un dels errors de Fuster fou haver renunciat o menyspreat aquesta festa. Jo també em vaig arribar a creure el prejudici. Per això em va interessar. No pretenc fer un anàlisi exhaustiu i ben raonat. Tan sols vull palesar les sensacions pròpies d'un simple lector.

Si vos sóc sincer, el món de les falles m'ha resultat sempre una mica alié. I no per animadversió personal cap a la festa, sinó perquè mai he estat capficat en aquest món. Jo sempre he sigut moro músic al meu poble, i ho continue sent. I això és el que em plena. Els Moros i Cristians d´Onil és l'única festa que gaudisc des del punt de vista lúdic i sentimental a la volta. Les falles, tanmateix no em són estranyes. A Benidorm se´n fan des de fa uns quants anys (a Benidorm es celebra fins i tot el "chupinazo"), i quan era menut tan sols calia que m'apropara al carrer Tomàs Ortuño, el de dalt per a observar-ne una ben humil, però digna. Allà hi havia unes quantes atraccions i paradetes on els pares em firaven tots els anys. La festivitat fallera va servir per a que em guanyara un dels primers sous (en negre) tocant la trompeta en ofrenes i passacarrers. De València Ciutat em quede amb les mascletades i amb aquella revetla en la que l´aigua de València em va trair. El calabosso va estar a prop.

Joan Fuster reflexa en aquestes fulles un punt de vista extern, alié però sincer i profund sobre un tema del seu "poble". Esmenta també la seua enyorança cap a la festa que ell va viure de menut, quan la Falla consistia en un munt de fustes i trastos vells que els xiquets s'encarregaven d'arreplegar. Combustible per a Falles, no és un llibre pensat ad hoc, sinó que es tracta d´un recull d'articles escrits als anys 50-60 sobre els diversos elements de les Falles de Sant Josep. Juntament amb l'acidesa i l'escepticisme que el caracteritza i dels qual no pot defugir, presenta una visió amable de les Falles sobre temes com els orígens pagans posteriorment cristianitzats, la sàtira, l'element purificador, la capacitat d'improvisació, els vestits, la música, els tradicionals llibrets, els bunyols, la pólvora, la cultura del foc, entre d'altres particularitats inherents a la festa fallera.

De fet s'atrevix a suggerir que entre la pompa i la coentor d'uns i els prejudicis intel·lectualoides d'altres quant a la qualificació d'art d'aquests monuments, ni tant ni tan poc. Altra cosa és la utilització que es féu d'aquesta festivitat com a sentiment primari, emotiu i creador d'una consciència col·lectiva potent, contra Joan Fuster per part dels poders aleshores establerts. Cal recordar que arran de la publicació del seua llibre El País Valenciano (una mena de "guia turística" pel nostre País) fou sotmés a una campanya a la premsa de desprestigi que acabà amb l´auto de fe. Fou cremat en efígie a l´any 1963 davant la presència de milers de valencians.

No vull descobrir més aquestes pàgines. M'ha agradat això d'ensorrar tòpics. Tan sols convide a tothom a llegir-les, en especial als fallers antifusterians i als fusterians antifallers

Salut i una estoreta velleta per a la Falla de Sant Josep.

dimarts, 2 de març del 2010

Records colivencs


Amb un ventet molest, sec, de ponent que espentava a l´anada i feia tancar els ulls a la tornada, vaig emprendre el camí cap a l´est. Immers de nou en les Narracions de la Foia de Castalla del gran mestre, la visualització mental d´espais coneguts i estimats em forçà a visitar-los en silenci, amb la curiositat que imprimix en ú mateix una càmera de fotos captant a tort i a dret qualsevol detall o visió que no volia que se m´oblidés. Marxant direcció cap a Ibi, a mà esquerra, cap a tramuntana, gris i intermitent em quedava la Serra d´Onil on m´agradava perdre´m quan era un adolescent. A mà dreta em quedava la plenitut de la Foia tancada per altes serres, i la mar d´oliveres interrompuda per l´escuma que metafòricament em suposaven els ametlers en flor. Paisatge obtingut a força de segles de treball i conjugació plena entre la natura i l´èsser humà.

Anava callat, saludant a coneguts, parlant internament amb el meu alter ego, i reflexionant el trist i cada volta menor contacte amb el meu país colivenc. És quasi excepcional trobar-me per allà. Sempre tinc la sensació de no haver aprofitat tot el temps. Quan era menut em plantejava com a opció a llarg termini, fixar la meua residència habitual al meu poble. No volia anar a Onil, sinó tornar-hi. No sé ben bé, si ara pense el mateix, però sí que caldria no perdre paulatinament el contacte amb tot allò que vas estimar i que des de la llunyania temporal i espacial continues estimant.

Sense adonar-me´n vaig arribar a Santa Anna (Sentana), un paratge senzill, natural i amb una ermita. Sentana em porta al cap grans records. Allà hem torrat xulles i hem fet paelles, allà jugàvem de menuts, allà vaig agafar una mà mentre passejàvem cap a Favanella (el pantano) i la Casa Tàpena. Les festes de Sentana a finals de juliol eren especials.

Recordava que en aquella carrera per guanyar el conill, vaig acabar orgullós d´haver-li guanyat al penúltim en l´sprint final. Vam arribar tan tard que ja s´havien emportat totes les llepolies que donaven per participar. Així mateix, a la carrera femenina, la meua cosina que anava de les primeres, no va guanyar el conill perquè es va aturar a esperar a l´amigueta, que era l´última. El bonegó fou sonat. No li ho he dit, però l´altre dia em vaig preguntar perquè ho havia fet. Dubtava si allò que la va moure fou la caritat per l´amiga o l´estima innata que sempre ha demostrat pels animals. Ja m´ho diràs Estheriu. Però et confesse que jo també em vaig quedar en ganes d´un bon arrosset.

Quan ja em vaig fer un adolescent malcriat, les carreres van canviar pel ball i la beguda. Des d´aquella nit en que em vaig guanyar l´apel·latiu d´Asponja (que pocs recorden) no he tornat a tastar el whisky. No tinc constància a la memòria, però els testimonis encara em conten com volava pels bancals. I m´ho crec de veritat, perquè els pantalons que no em vaig llevar ni per a gitar-me van amanéixer dibuixats de regalls de fang i les butxaques semblaven sacs plens de pedres i herbes que vaig anar col·leccionant durant el penós trajecte de tornada. Aquell bonegó sí que fou històric.

I tornant al passeig de l´altre dia, mentre deixava enrere els bancals que presenciaren aquella desfeta moral, vaig enfilar el camí. Camí d´asfalt que vaig decidir fer de terra, per una senda paral·lela. La Casa Madrid. La Torre. El Pla, on teníem un bancal d´ametlers. Tots aquestos indrets abans d´arribar a la fonteta de L´Arcà, un mas abandonat en un reclot preciós. Em fa vergonya dir-ho, però crec que després d´un passeig per la zona, fa molts anys em vaig fer de colp marxista, pancatalanista, ecologista, ateu, etc. Uns -ismes que m´han marcat en major o menor mesura, posteriorment. No vaig gosar a endinsar-me pel barranc que condueix a la Font Roja i a Alcoi en unes hores. Me´n vaig tornar a casa. A Onil, cal recordar-ho, es dina a la 1.

Records i reflexions d´un colivenc a l´exili.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Casori

Ho pensava mentre li acaronava els abundants cabells, li descordava la camisa i la besava amb la inexperiència pròpia d´un pubertari d´edat incerta, que prompte deixaria de ser-ho. Aquella nit era una excepció. L´especialitat d´aquella ocasió residia en això, en la seguretat de saber que es tractava de la primera i l´última. Ell ho intuïa des que en un moment de la festa, ella li féu un senyal, indicant-li la porta que donava al carrer. Convençut del temps limitat, s´afanyava desmanyotat a gaudir-la, a retindre-la per recordar-la, a intentar sorpendre-la, com si les paraules condicionades d´avís i termini que ella li havia pronunciat moments abans, pugueren ensorrar-se en un no res.

No podia ser. Allò no tenia solució de continuïtat. Ell que s´havia empenyat en vore-la com a la seua particular Pauleta conquerida per l´Aleix, dos personatges amb els quals havia fruït mesos abans durant una de les seues recents lectures. Fou al cap i a la fi, un dels seus primers desencissos en un afer tan bonic i refill de puta com pot arribar a ser l´amor. L´edat manifestament superior, ho impedia tot. Fins i tot li feia vergonya calcular la diferència. Maldava per l´obsessió malaltissa que li provocaven les dones molt més majors que ell. Un afecte que barrejava la luxúria, la morbositat, i la sensació de sentir-se cuidat.

A trenc d´alba ella va marxar, vestint-se sense fer soroll, sense acomiadar-se. Ell però, la va escoltar amb la resignació de tot segon home que veu com l´amant retorna a la normalitat i trenca sense cap regomell amb l´excepció. Així es va quedar, tot el matí, despert amb els ulls clucs. La frustració tan sols li va durar uns dies, el temps necessari per a que altra dona cobrirà la vacant que ella havia deixat lliure. En van passar moltes més, amb major o menor afecte, provisionalment, però al remat amb la mateixa dissort. Totes aquestes experiències el van reafermar en el seu escepticisme, i poc a poc li van confirmar aquella cruel sentència d´un bon amic que definia l´amor com un quadre que tan sols es pinta amb el pixorro.

Fa poc, va tornar a saber d´ella. Es casava enguany amb un bon home. Havia canviat molt, però seguia sent la mateixa. Ja no l´estimava, però la seguia volent. Amb els ulls tristos i les faccions influenciades pel record i el constant desert que travessava, li va desitjar sort.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Silenci?

Fa una estona m´he trobat rellegint unes quantes entrades antigues, des que vaig començar en aquesta bitàcora, allà per l´abril de 2007. No ho havia fet mai, però ha sigut agradable. És curiós comprovar com en vora tres anys d´existència, canvia tot un poc. Preocupacions, amors, temes, aficions, estil. Fins i tot la il·lusió amb la que vaig començar, s´ha anat apaivagant poc a poc. Ho sé. Em costa molt escriure un post.

Em fa gràcia, perquè va haver una època que la meua carta de presentació no estava completa sense fer al·lusió al bloc. Arribava a ser pedant. Em sentia devanit quan algú desconegut venia a presentar-se, amb el pretext d´haver llegit algunes entrades del "Racó d´Agostinet". A mi, cal dir-ho, tot açò sempre m´ha fet molta vergonya. I me´n fa.

Recorde que vaig començar influenciat per dos bons companys que hui ja no tenen bloc. Llàstima. Durant un període de temps, hi havia pocs amics que utilitzaren aquesta eina. I jo no parava de donar la murga a totes aquelles persones que creia ben capaces. Poc a poc, he vist amb satisfacció el naixement de nous blocs, creats per grans amics i amigues. Començaments tímids que han assolit poc a poc tota la meua admiració. Aprenc i els conec cada dia més, sent suficient per a mi.

Davant la poca il·lusió i el buit ja omplert, de tant en tant em plantege la renovació o el silenci. Un silenci d´eixos llargs. M´ho pensaré.

dimarts, 2 de febrer del 2010

L´Aitana

Ara fa uns anys que vaig llegir L´ambició d´Aleix del meu admirat Enric Valor. Aquest llibre, no exempt de censura als anys del franquisme per la descripció de situacions mal vistes, revela la vida d´un jove callosí que, a cavall entre València Ciutat i Callosa d´en Sarrià s´enamora de Pauleta, una dona molt més major que ell casada amb don Macià. Aquest amor sorgeix dins d´un context idí·lic com és el Mas de l´Arbre, Confrides, als peus de la Serra d´Aitana. Semblant àmbit geogràfic es dóna a La idea de l´emigrant, al Mas de la Til·lera (Alcoleja).

D´aquestes lectures vaig recordar i augmentar la gran admiració que sempre he sentit per aquesta zona del País. Amb bella exactitud i fidelitat bucòlica, descrivia com d´allargada, imponent i majestuosa és l´Aitana i els indrets que l´envolten, ultrapassant de llarg els mil metres d´alçària. Degut a aquelles lectures, em va apetir visitar la Font de l´Arbre. L´experiència va quedar palesada a aquest bloc.

Des que tenia 6 anys i em van regalar un Atlàs, tinc gravats els 1558 metres, que fan que Aitana siga la cota més alta de la província d´Alacant (em fa oix aquesta divisió administrativa, ja ho sabeu). Per a mi sempre ha sigut el lloc més proper i segur per a visitar "la neu". Fruït d´aquesta atenció prematura, quan era menut em vaig atrevir a fer un conte que estava ambientat a la Serra Aitana. Trobe que anava sobre una excursió de xiquets plena d´entrebancs pel fred, la neu, el vent i la duresa. No sé per on para, però no tenia l´aspecte de convertir-se en un best seller.

El diumenge passat però, vaig reviure en part aquella pobra història amb els meus paisans del Centre Excursionista Colivenc. Una ruta que comença a la Font de l´Arbre i que arriba fins el cim. Xafant bona cosa de neu a tothora, em sentia com un xiquet observant el Frontó d´Aitana i les cingleres emblanquinades, esclatant tolls de gel amb el garrot de serra, fent fotografies o travessant no sense dificultats el Pas de la Rabosa. Des de dalt, el món. Visió espectacular de totes les serralades i muntanyes properes com la Serrella, Xortà, Puig Campana, Ponoig, Bèrnia, Cabeçó d´Or i aquelles més llunyanes com el Montcabrer, Maigmó, Benicadell, Montgó.

Malgrat una baixada accidentada per les runeres, amb tres o quatre "culaes" incloses, res va impedir que tornara a casa ben pagat, amb la sensació de plenitud, d´alegria i profit que dóna un bon passeig per la Serra Aitana coberta de neu.

Ara més que mai, Aitana Parc Natural!





















divendres, 22 de gener del 2010

Son

Em piquen els ulls i no pare de rascar-me-los. Automàticament em ve al cap una veu familiar, tendra i inquisidora que em retrau aquest fet. Ja pare. La son crònica em sobrevé feixuga i constant com un càstig alleujat per l´horeta de migjorn que darrerament acostume a fer després de dinar. La son m´acuita enjorn, com a conseqüència d´una nit com tantes altres improductives, d´estudi forçat i gens profitós.

Diré una obvietat. Odie profundament l´època d´exàmens. No per pressió, per tensió o por. Cada dia estic més tranquil. Considere que són unes setmanes en que anem sumant cumulativament pèrdues de temps i que (parlant en primera persona) no redunden en absolut en el meu aprenentatge. Recorde amb resignació quantes activitats he deixat de costat pel mer regomell que em provoca estar immers en aquest període. No em pot saber mal llegir literatura, passejar, o mantindre una conversa amb qualsevol quan m´apetisca. Observe amb escepticisme el munt d´apunts que hem de memoritzar. És cert, de l´escepticisme a la gosseria no hi ha tanta distància. Els apunts estan farcits de noms com el teu, de formes geomètriques de difícil qualificació que patixen divisions internes, de formes geogràfiques que s´adequen amb una dubtosa fidelitat al meu marc nacional o de dibuixos tan entranyables com l´escut de l´Athletic de Bilbao (l´especialitat de la casa).

Estudiar per a un examen és llegir condicionadament. Sempre he detestat la lectura condicionada, des que a l´escola ens manaven lectures obligatòries. Em semblen tan contradictoris els termes "Lectura" i "obligació" (que no equival a "foment"). Semblaré agossarat, imbècil, subjectiu i destructiu si afirme que els exàmens són de tot excepte mitjans per a aprendre. M´atreviré a ser abstractament constructiu i a clavar-me en un terreny alié i molt susceptible, si propose alternativament l´aposta per models menys fastigosos i més dinàmics d´ensenyament, constants, diaris amb els quals l´alumne puga interactuar pràcticament, amb motivació i sense mecanicismes. Que cadascú ho concrete com vullga.

Açò s´acaba, i de forment ni un gra. Continue abonat a la mateixa franja de qualificació (5-6), que permet desfer-se de matèries amb un coneixement molt minso, oblidadís i no massa treballat. Complir l´expedient, sense que reste cap altra bona sensació que la de saber que ja queda una menys. Una menys per a què? Per a fer cara de panoli, quan d´ací dos mesos algú sol·licite ajuda en eixe sentit. Trist, eh?

Ah, i ja sé que no tinc raó...Fa temps que em motiva poc el que faig...