dimarts, 12 de juliol del 2011

De poble.


L´altre dia, passejant pel mig de la suor, la consegüent flaire a humanitat i les colzades que es reben metòdicament a un gran concert d´Obrint Pas, vaig destriar diverses samarretes típiques i conegudes. El nacionalisme valencià de concertet en tota la seua extensió diversa i de vegades antagònica (tics, prejudicis i escepticismes per a un altre dia) configura així una de les seues mostres de força en benefici de les serigrafies. El valencianisme (poseu-li les vostres definicions categòriques i dogmàtiques) és una mina per a aquesta indústria. Països Catalans, País Valencià, grups, partits, associacions, versos d´Estellés o paraules de Fuster, efemèrides, begudes, refranys, consignes il·lusionants, radicals i antisistema (i és que el sistema està contra nosaltres) colorixen unes samarretes que normalment es fan estretes després de la primera bugada. Per això sempre em compre una XL.


Sota banderes diverses i forçadament antagòniques (ja ho veieu, no eixim del cau), missatges compromesos i de resistència que arribaven des de l´escenari (riu-te tu de William Wallace) em vaig fixar en una samarreta fosca, simpàtica i no per això menys reivindicativa que jo mai podria portar. Els caràcters "M´agrada ser de poble" formaven la base d´un poble valencià menut, compacte, amb la cúpula de l´església i el campanar ben visibles. A l´esquena es podien llegir certes qualitats que contenen els pobles, els pobles menuts, amb un caire semirural, familiar i purificador. La tranquil·litat, tindre el camp o la muntanya a dues passes, els carrers estrets, sentir l´olor a la flor de taronger (poseu-li romer o timonet) o la de la terra quan plou, passejar pel mig del carrer, prendre la fresca a l´estiu o parlar en valencià configuren uns plaers tal volta bucòl·lics i idealitzats, però molt senzills, quotidians i preats en contraposició a la pressa, al formigó, a l´anonimat, la desconfiança i la despersonalització que viuen moltes zones urbanes. Jo que sóc un urbanita despistat i esmaperdut m´ho plantege sovint.


Quan a voltes observe l´arrelament, la forta identitat i autoestima, el coneixement absolut de cases, serres, llomes, barrancs, tolls o camins, la tradició oral i culinària o els jocs de carrer me n´adone i pense amb malícia genèrica que realment els de ciutat som uns inútils integrals. Almenys jo. I què me´n dieu de la desimboltura o el know how de poble ? Em referisc a coses tan senzilles com tindre absolut coneixement d´allò que li cal o li manca al camp o hort que conrees, fer el teu oli o el teu vi, saber utilitzar com cal la bassa, quin pardal està piulant, de quin animal és eixe cagalló, saber tindre cura dels animals domèstics (gossos, gats, porcs, conills o aviram), quin oratge farà demà, fer foc i brasilades potents amb els garbons, la ramulla i la llenya que t´has fet tu mateix per a utilitzar el teu propi forn i cuinar coques, o per a fer paelles i rostides que de només pensar-ho em sacsegen l´estòmac. I en podria dir més... A voltes em dóna la sensació de què tot aquest coneixement antic i primari, de transmissió muntanyarda o camperola, fa persones més íntegres, interessants, sabudes i felices. Cabories i destrellats.

Ergo, la samarreta adequada i sense cap mena d´autoodi o complex d´inferioritat urbà (Tampoc és això!!) seria "A mi també m´agradaria ser de poble".

Que vaja prenent nota el valencianisme artístic. De moment, jo acomane una XL.