dimarts, 2 d’agost del 2011

A poqueta nit

L´altre dia, mentre les hores feixugues i tedioses s´esgotaven dins d´un tanatori tètric (epítet claríssim), un bon amic em va bonegar de bona fe per no actualitzar sovint aquest bloc. M´ho vaig prendre bé, però reconec que em va fer pensar i repensar les causes. La resposta és senzilla. Darrerament i l´últim any Erasmus concretament, no he estat tan expansiu com ho estava fa un parell d´anys. Tal volta per ignorància conscient, inseguretat sistemàtica o introversió crònica, probablement la barreja de totes elles. Les noves xarxes socials, en permetre una literatura curta i breu, també perjudiquen substancialment i lleven quota de poder a bitàcores com aquesta. Vici.

Recorde encara amb prou exactitud el dia que vaig deixar Southampton, després de 10 mesos d´estança. La petita lleonera que m´havia acollit durant tot eixe període anava quedant-se buïda de petits objectes, roba i pols. Em venien al cap els primers dies i les primeres sensacions estranyes, poregoses, desubicades; aquelles nits d´insomni insuportables, aquelles estones de recloïment voluntari, com qui cerca la felicitat amb curts però continus intervals de soledat. La meua trompeta, les feixugues però profitoses lectures de Sherlock Holmes en anglés, l´antídot contra l´enyor que suposaven les rondalles o els llibres de Ferran Torrent, el portàtil farcit de documentals diversos amb el qual em comunicava al món.

Ara, de nou a casa, a la Terra, tothom em pregunta per l´experiència, per les conclusions, per l´aprenentatge i em dóna la sensació de que a cadascú li dic una cosa diferent. Resumir Southampton amb una contestació o un post com aquest és bastant impossible perquè són moltes coses i perquè tal volta calga un poc més de temps i una altra perspectiva per tal de valorar-ho com cal. Seria bo reprendre aquest bloc com a mitjà d´expressió d´aquelles experiències, bones i roïnes, viscudes a Anglaterra.

Vaig marxar dubtós, condicionat per moltes experiències, per ganes de canvi, d´aprendre, d´adquirir un altre idioma, de noves experiències i amistats, per la voluntat de viure lluny i a soles, de créixer internament. Ho he aconseguit. No puc negar, que ha sigut un any difícil. La mort de la iaia, la infecció d´oïda (i la pèssima sanitat), trobar-me lluny dels meus, de la meua rutina, de les meues aficions, dels meus pobles i muntanyes provocava alguns atacs sobtats de melangia a una ànima enyoradissa com la meua. Ponderant ponderant, acaben guanyan les experiències positives. No seria sincer ni just si no ho diguera.

Tot açò ho pensava mentre tornava amb el cotxe de Sella a les 8 de la vesprada, amb les finestres semiobertes (o semitancades) a poqueta nit, quan els últims rajos de sol esmorteïts mostren amb altra llum les serres, els barrancs i els camins pels quals faria goig passejar en eixos moments. La ràdio a mitja veu, em preocupava amb els testimonis de Somàlia i el diferencial del deute espanyol respecte del bono alemany. La prima de risc ha superat els 400 punts bàsics per primera volta a l´Estat Espanyol. Poca broma.

El cas és que ha sigut arribar i encarar-me al teclat i acabar en mitja hora sense aturar-me a pensar res. Si totes les vesprades foren com aquesta...

Salut i futur.