dimarts, 10 de gener del 2012

Camí cap a la felicitat.

Amb un crit sorpresiu, familiar i inconfundible, et van avisar de la presència tímida i escàpola d'un esquirol que s'esgolava per unes baranes de fusta, paral·leles a unes escales que baixaven quasi a tocar d'aigua, i s'amagava pels matolls i boscos pròxims.

No saps ben bé si vas arribar a ataüllar-lo, absort com estaves en altres coses. Malgrat voler restar-li trascendència, aquell raconet lleument il·luminat per un sol fluix d'hivern es tractava d'un lloc especial. A aquella delicada placeta, carasolada al migdia i al capvespre, des d'on s'albirava la vall ampla i farcida d'oliveres, sempre bufava el vent. Però no ens destorbava massa.

A una part, el lateral d'una casa que intuïes senyorial, a tenor de les finestres, altes i immemoriablement tancades. A l'altra, un banc d'obra aixoplugat per un sostre natural, des d'on rarament queien els eixuts i durs pètals de carrasca. Des d'allà, en els moments preats de soledat, et dedicaves a pensar sobre tu, a llegir i imaginar l'antic poble de Mequinensa, la trajectòria del pseudofísic Trífero o les circumstàncies bèl·liques de Cassana. I les caderneres piulaven de matí, mentre tu, desficiós i famolenc, feies temps per recórrer els tres kilòmetres de tornada on t'esperava el dinar casolà parat a taula.

La pressió de l'amfitrió t'impedia exercir un xovinisme sà, relativament apaivagat per la teua modèstia natural. Però et trobaves on la teua ànima sempre es renovava i trobava la pau desitjada. I eixe moment no era una excepció.

Amb la calma de saber-se xafant sobre segur i la ferma decisió de superar vells temors que t'aturmentaven, vas mirar de gaidó uns ulls bessons, agafares amb suavitat aquella mà a voltes càlida, a voltes gèlida, i encarares aquell camí fosc i estret, vorejat de carrasques centenàries que s'obria al teu davant. Com havies somiat. Un camí no exempt d'entrebancs i dificultats que pretenies superar. Un camí conjunt, que sabies que tard o d'hora et conduiria a la tranquil·litat desitjada.

Un camí cap a la felicitat.




dilluns, 2 de gener del 2012

Propòsits

L'altra nit, dissabte, amb una passivitat digna d'un pseudointel·lectual insuportable, vaig sentir les campanades a la ràdio mentre conduïa tot sol pels voltants de Tavernes de la Valldigna. Enguany, que les dents no mastegaven raïm anteriorment operat el ritme semblava més pausat. Tant fa. Al cap i a la fi, després de sopar ja m'havia espolsat uns quants singlotets suficients per a desitjar un feliç 2014.

Pot semblar un símptoma de rebel·lia o soledat voluntària. Podria ser. El cas és que, gustosament, vaig haver de fer de xòfer improvisat portant als meus amics al lloc del concert i anava camí de fer el segon viatge a través d'unes carreteres buïdes de cotxes i guàrdies civils queferosos. Si parle d'estos em tanquen.

Seguint la tònica general que havia observat durant els dies previs, a la ràdio no paraven de besar-se, d'omplir converses de bons desitjos i propòsits vinents i segurament insatisfets. Treball, salut, amor, bona forma i un poquet de felicitat. Poca broma. Per a ser honest, no sóc jo molt donat a acotar dins d'un espai de temps determinat una sèrie de propòsits però, malgrat ser molt repetits, poc originals i quasi eufemístics, els signaria tots ells.

No obstant, el meu propòsit principal per a 2012, 13, 14, demà o despús-demà és saber-me útil i tranquil. Retirar i soterrar vells temors i pensaments, recuperar la confiança i fer realitat els somnis compartits. Dotar d'activitat a l'extensió personal que per a mi sempre ha suposat aquest bloc.

De moment, i sense que açò supose res seriós, ja vaig complint algunes coses.

Salut i camí.