dijous, 9 d’agost del 2012

Els estius a la muntanya

Fa calor a la Meseta Valenciana. L'altiplà de la Foia de Castalla és per altitud i proximitat un terreny proper a la continentalitat que es respira a les terres de ponent, d'on ve el mal que a tots alcança, d'on vam patir fa 305 la primera intervenció -ara que està tan de moda això dels rescats- que va començar a disoldre tantes coses sense pressa, però decididament. Com la sacarina que he abocat aquest matí al timonet de rigor. Sí, alguns dies se m'ocorre estar a dieta.


Els estius a 700 metres han suposat un dels subterfugis de la meua existència, més avesada sense excessivitat al vent salat i la basca marina. De secà o de mar? No m'ho pregunteu amb fermesa, perquè, gairebé mai he tocat una aixada, ni tampoc he calat cap almadrava. A l'imaginari infantil idealista que de vegades ens resta quan passem la vintena, hauria preferit esdevindre mitger o arraix, segons què i quan, en recerca de major dignitat personal. Palles mentals. La qüestió és que em trobe híbrid, a mig camí entre dos identitats ben definides, com a pur reflex de no saber on pondre l'ou.

Durant aquells estius d'infantesa, aquesta disjuntiva es resolia sempre en favor de la vall tancada per les quatre serres, on els iaios tenien cura de mi i el contacte amb el carrer es feia gairebé total. Lluny quedaven les nits humides i sorolloses, les aglomeracions de la ciutat. En arribar finals de juny, Onil m'acollia per dos o tres mesos amb tota la seua senzillesa i tranquil·litat. 

 

A les nits, ben acompanyat  pels cosins i amiguets eventuals, ens despreocupàvem del món mentre corríem, rèiem o ens amagàvem. Com enyore aquells dos germans de Salamanca, amb els quals m'unien circumstàncies semblants, l'alegria de la seua arribada o la buidor de la seua partença. Fa molts anys que no han tornat. D'ells, amb un castellà envejable i una bondat poc comuna en aquells jocs de salvatges, aprenia constantment. Les noves xarxes socials tenen, encara sort, la virtut d'informar-me que la vida els va bé i s'han fet persones de profit. Me n'alegre moltíssim.

Entresuat dels jocs al voltant d´aquella ribeta, em gitava rendit i em destapava conscientment. L'aire que travessava la mosquitera m'arribava netíssim, fresc i aconhortador. I la meua iaia que, em bonegava a les 7 del matí, abaixava la persiana per por a què em gelara. Els banys a les basses de les casetes, fredes com el gel. Els enyorats gots d'aigua civà que fa dos anys que no he tornat a tastar i els cortes de mantecao que ens regallaven pels colzes. Els tours d'Indurain o el coent Gran Prix del Verano. Els horaris metòdics i impertorbables. Dinar a la 1 i sopar a les 9. Un cúmul de records senzills que a mesura que vaig fent-me gran guanyen en bucolitat i idealisme.



Enguany, per afers acadèmics, he tornat a sovintejar aquestes terres que són meues. El Casc Antic de Castalla i l'Associació, m'han acollit com quelcom paregut a un nebot. De vegades exercisc d'assessor, d'altres de psicòleg, i d'altres simplement de maruja o bon amic. I m'agrada la sensació d'estar ajudant mínimament a persones que veritablement ho necessiten i comprovar els resultats. L'economia social té això: és més agraïda que el món empresarial, estrictament orientat als guanys monetaris en detriment dels personals.

Un estiu molt diferent, on les eixides per la serra, les lectures i les cerveses amb els amics han guanyat el meu temps d´oci i esbarjo. Un estiu, que, per la proximitat, no deixa de remembrar-me aquells mesos tan feliços.

Aquest matí, a l'alba freda i airejada, no hi havia ningú que em tapara amb el llençol i em baixara la persiana.