dilluns, 1 de desembre del 2014

Per què vos escric?

A risc de semblar un romancer, he de reconèixer que la constant desubicació personal ha determinat el meu procedir des del primer bri de coneixement seriós. La meua fatalitat airejada als quatre vents és haver estat atret per la llunyania de les rareses. Què hi farem!

El contrastos entre la impersonalitat urbana de la rutina i aquells estius d'infantesa a Onil, envoltat de carrers i paratges pobletans, han suposat una sort de gàbia idealitzant de la qual no me n'he pogut sortir mai. La presència dels iaios, a tota hora curosa i exemplificant, em va posar en contacte amb un imaginari col·lectiu ple d'històries, contalles, memòries i paraules molt diferents a les que s'escoltaven per la ciutat, ja ben immersa en el procés alienador de la homogeneïtzació cultural. No és cap misteri l'estat precari del valencià a Benidorm, el meu estimat lloc de residència. Aquella identitat s'ha manifestat com una herència que calia conservar i difondre al municipi turístic ja que, llevat d'algunes excepcions eventuals, només es fa visible al més pur àmbit domèstic i festívol.

Aquest leitmotiv preservador sempre ha desfermat els meus instints empàtics a l'hora d'atraure a qualsevol company al terreny de la normalitat cultural i lingüística. Una drecera no exempta de bel·ligeràncies externes i internes que de vegades costen de pair. Tanmateix, no puc negar que, a pesar del positivisme sempre pacient i malgrat la meua condició d'advocat no exercitant, no gaudisc de l'habilitat de la retòrica convincent per fer front a aquestos moments de confrontació. La immediatesa del directe és doncs, una circumstància que supera i estenalla la meua capacitat expressiva, sempre necessitada de l'assossec i la ponderació que exigeix el rigor.

Així, les paraules escrites han significat el meu personal mitjà d'expansió per tal d'explicar les inherents anomalies personals i nacionals que m'han llevat la son des de fa molts anys. Des de menut, sempre callat i observador, recorde la fixació per fer meu aquell món infinit i descobridor dels mots. Des de la lectura infantil fins a a les converses dels majors. Des de l'enyor cap als arcaismes rurals i meteorològics fins a l'adopció secreta dels neologismes que ja empraven els companys. El bolígraf i la tecla, espases i escuts contra la timidesa, han esdevingut així, els millors portaveus i intermediaris d'una ànima introvertida i necessitada de lliurar la pròpia cosmovisió cap a l'univers més proper.

Al capdavall, escric perquè em cal fugir d'una presó autoimposada, dels barrots irrellevants de la pròpia intranscendència.  

dimecres, 1 d’octubre del 2014

Privilegi o rèmora

Quan hom rep un bany de pragmatisme de pluja fina, automàticament queda desproveït de qualsevol bri de poesia acaronadora, de qualsevol prosa valenta, de la dolçor que de bestreta s'hauria de pressuposar a tot tracte amb el proïsme. Tot allò que ens commovia es presenta com una innocentada de mal gust, totalment prescindible per als puristes de la moral ubèrrima. La cosmovisió genèrica actual redirigeix les ànimes cap a l'onanisme fútil, cap a la més aspra supervivència, cap a la superació trepitjadora per tal d'esdevindre models del triomf corrent i egòlatra. La irracionalitat ens sobrevé al bell mig d'aferrissades discussions, i la vanitat competitiva trau el cap per mostrar-nos els primers indicis d'un cor ben pelut. Els processos d'empatia són inútils quan es tracta d'arribar alt a fi de marcar paquet. Generalment, l'ésser humà és presumptuós per naturalesa.

La trinxera pot semblar un caramel que dignifica. La trinxera és un luxe accessori per a desqueferats. La disjuntiva està servida. Aquest perpetu oxímoron conté la vella disputa mental que ocupa llargues caminades i insomnis perllongats. Les circumstàncies successòries que poden constituir una rèmora o un privilegi segons què. Segons quan.

És que algú se'n pot escapar d'aquesta fatalitat? Tirar pel dret cap a l'alliberament personal ple és, a hores d'ara, una entelèquia sumaríssima. Només per deferència, aquells que intenten marxar a través d'aquesta heroica drecera mereixeran que ens acostem agraïts i admirats a la cerimònia del seu soterrar.

I ara s'ha esgotat el temps d'olor a roses.
-Arthur Caravan-


diumenge, 21 de setembre del 2014

Trons

El futur que recerquem se'm presentava més llunyà sota la teulada, amb l'escenari sonor dels primers trons tardorencs repicant sobre els colls elevats de la serra. Pregonament, tractava de trobar-li una explicació lògica als lligams entre la idealització marmòria del passat i la melangia pel no-res que entelava les hores incertes de la migjornada. Mentrestant, alguns principis s'escolaven pels forats de la persiana. I tractant de combatre totes aquelles recances fútils i altres penyores involuntàries em preguntava:

- Que se'n farà, de tot açò que és meu?



dijous, 4 de setembre del 2014

No torne a Columbretes

Aquella nit d'agost era encara ben fosca com per a permetre's pronunciar un bon dia sense timidesa. La matinada a la turística població d'Alcossebre fou considerable i qui havia de dutxar-se primer, va emprar 50 minuts de l'hora que s'havia pactat amb tots els altres cinc. Amb les consegüents presses i carreres, es van dirigir tots plegats al Grau de Castelló, des d'on una petita golondrina a vessar de turistes amb gorra i prismàtics, els menaria cap al bell mig de les illes Columbretes. El paratge insular mitificat pels llibres de Coneixement del Medi i la publicitat de Ràdio 9, constituïa l'alternativa perfecta per a variar la rutina de la platja i la piscina. De la crema i les cerveses.


Tota la gernació d'intrèpids amb xancletes de velcro, van travessar la plataforma del petit vaixell i prengueren seient sobre uns bancs de fusta funcionals de comoditat bastant dubtosa. Arrecerats sobre una taula de la mateixa fusta, anaven dipositant les motxilles i farcells amb la truita, el conill amb tomaca i les tovalloles, per si feia bon oratge. L'emoció dels presents, que no amagava la por a la incertesa marina, es va exterioritzar una vegada engegat el motor i abandonat el moll. Tots estaven ben convençuts que salpar a la recerca de la Mediterrània formava part d'una de les activitats lúdiques i plaents de les vacances estiuenques que narrarien en tornar. En arribar a l'escola, en lloc d'anomenar la sorra de la platja i la gespa de la urbanització, hom podria distingir-se parlant de la conformació volcànica circular de la badia, els petits illots isolats, les espècies endèmiques i el fons marí atapeït de sorpreses.

Només travessar l'última escullera del port, els passatgers van percebre que tot allò començava a moure's sospitosament. Els atzars d'una mar imprevisible començaven a manifestar-se tot i que per a tranquil·litat dels presents, l'habitual entés en la matèria, desitjós de satisfer la pròpia vanitat, va pronosticar que allò només eren vents matiners i que l'estructura de la golondrina acabaria per estabilitzar-se. La retòrica era convincent mentre les ones ja esguitaven els vidres de la planta baixa.

Els primers vaivens produïren unes riallades sorolloses a la quadrilla del costat. Un d'ells, amb enormes ganes de pixar es balancejava d'un costat a l'altre en direcció a l'esquifit servei que s'ubicava al fons del corredor. L'individu pareixia trobar-se a l'olla de la fira, tractant de fer moviments d'equilibrista improvisat. Una motxilla plena de menjar queia a terra. I un altre valent entropessava amb un dels prims pilars.

A poc a poc, mentre la costa quedava ja ben retallada sobre l'horitzó, un mutisme generalitzat es va instal·lar al si de l'embarcació al mateix temps que les cares anaven tornant-se ben pàl·lides i anguloses. La maror majestuosa s'havia confirmat i les premonicions de l'il·lustrat començaven a trontollar, resultant inversemblants i inoportunes.

De sobte el graciós de la quadrilla, amb una xicoteta glopada, va fer una primera temptativa de vòmit, però els va dir a tots que no patiren, que es trobava bé i que se li'n passaria. De la proa estant, alguns viatgers de terra ferma que volien prendre l'aire, rebien impàvids els esguits d'una mar cantàbrica, immerescuda.

- Mamà. Em pica la gola! - va exposar de sobte una xiqueta esblanqueïda.

A la mare li va faltar temps per oferir-li la bossa de plàstic de l'entrepà i la menuda va llençar la primera mànega a terra, abans d'arrancar a plors. La cosa començava a embrutar-se sota els designis de Posidó, que no cessava d'enviar ones enfurides cap a aquell arraconat vaixell, quan un home apressat pel mareig i pròxim a la petita, va agafar la mateixa bossa per dipositar les seues secrecions. 

- Papà. Vull arrojar! - inquirí desesperadament el fill d'aquell que tot just acabava de reutilitzar la bossa de la menuda.

Després d'haver travessat com a herois el corredor que menava al servei masculí, el xiquet va començar a traure la fel. La maror era tan cruel que el progenitor no podia evitar que tres de cada quatre vòmits del menut caigueren fora de la tassa del vàter, malgrat tenir el seu cap ben subjectat i projectat cap al forat.

Quin oix degueren produir aquells incidents, que poc a poc van anar succeint-se les nàusees per les taules del voltant. Un darrere de l'altre. L'equilibrista, el graciós, el milhomes que va ensopegar amb el pilar, i fins i tot l'alliçonador en els dogmes de la mar, van experimentar severes arcades abans de quedar-se defallits i somnolents.

L'anguniosa i novel·lesca escena no va cessar fins que el mite dels capitans valerosos, trempats, amb bigot i ple de faccions colrades per la mar, es va ensorrar tot d'una quan, ja albirant-se l'arxipèlag, aquell que timonejava es va lliurar a amollar tots els fluids del seu estomac per la borda.

La visita planejada al far, de trenta minuts escassos, significà una broma de mal gust per als passatgers menys afectats que, després d'aquell sacseig inhumà, encara s'atreviren a caminar pel roquissar volcànic. No obstant això -vicissituds sarcàstiques de la naturalesa-, la tornada a Castelló es va produir sobre una Mediterrània tranquil·la com una bassa d'oli, sobre la qual surava un cementiri de curiosos i alliçonats en forma de golondrina.





- Me'n vaig a les illes Columbretes. Has estat tu? - Un company innocent, l'altre dia em va relatar les seues intencions a l'oficina.


- Sí. He anat dues vegades. La primera i l'última.

dissabte, 5 de juliol del 2014

Barrots de la memòria

M'emperesia haver de trencar la migdiada necessària en mig d'aquell diumenge acalorat de juny. El dinar copiós i la basca primerenca de l'estiu em provocaven un atalbament general que sovint resolia amb dues hores de becada, un cafè ben aromàtic i una dutxa d'aigua freda. Aquell dia però, vaig haver d'acurtar el ritual amb la desgana i l'enuig efímer d'un somni interromput.

Amunt.

Perquè els que conreem la nebulosa dels records, sempre juguem contrarellotge. Àvids de papers, anècdotes o successos agredolços, trobem descobriments inesperats i tabús normalitzats que aprofundeixen la nostra melangia. Sovint testimoniem que moltes fitxes ja apareixen rovellades. Que es van deixar córrer les oportunitats passant el forrellat del silenci. Que la mort i el pas dels anys han pesat com una llosa, tancant qualsevol bri d'entesa i reconciliació.


Perquè el nostre major defecte és romandre presos rere els barrots de la memòria.

dimarts, 10 de juny del 2014

Tempus fugit

Sovint, mentre s'escolen les hores indeterminades del capvespre, m'astore en comprovar la parsimònia amb la qual he completat una altra vesprada lliure, que a priori estava orientada a traure-li'n profit. Normalment, les intencions planificades per al transcurs d'aquestes hores solen fregar el terreny metafísic, intel·lectualoide, esportiu i musical. Sense cap ordre de prelació. Tanmateix, les deficiències organitzatives intrínseques i l'afició a caure en futilitats sense importància, acaben consumant la vesprada i aprofundint en el regomell del tempus fugit.

De vegades, abduït per les urpes de la pròpia vanitat, cavil·le sobre els desitjos i pretensions que voldria (co)protagonitzar en mig d'aquest racó del món. Freqüentment em debat entre la necessitat de deixar rastre o la fredor de passar inadvertit. Per una banda, la pròpia fatxenderia reclama fugir de les xarxes de la insignificança. Per altra, una mediocritat assumida reivindica la comoditat de la indeterminació i l'anonimat.

He de confessar que, com a desastrat reconegut i canviant, aquestes no són obsessions que em provoquen mals de cap durant molt de temps. En absolut. El ventall és obert i les manies solen respondre a fets diversos. Al capdavall, quan arriba la nit i havent sopant un bon bollit, acabe considerant que totes aquestes cabòries resulten intranscendents.

Serà que tinc fam. Serà que ja em fas falta.



dilluns, 2 de juny del 2014

Catequesi

Darrere d'aquella porta emblanquinada, s'obrien pas unes escales sòrdides i fosques que conduïen a aquell saló diàfan, que en aquells dies em semblava més gran que un camp de futbol. La gernació de xiquets avalotats que acabaven d'eixir d'escola, cridava enfurismada per qualsevol motiu previ a l'inici de la catequesi setmanal. Les catacumbes d'aquella església eren senzilles però funcionals. Uns intercanviaven cromos, altres es jugaven els tazos, darrers vestigis d'una infantesa encara analògica.

El rebombori cessava de sobte, quan el retor baixava les escales i entrava ample i cerimoniós al lloc de reunió d'aquell centenar de salvatges. El sermó pronunciat en un castellà de Perú extreia el somriure burleta d'aquells que ho consideràvem massa exòtic. Un discurs afectuós, preventiu i encoratjador. Amb ell, un capellà castigat per l'edat remota unflava el pit com un colom per tal de dir quatre paraules esforçades que sonaven massa valencianes, i que el peruà escoltava amb condescendència. Don Tomàs, a fi de comptes, era tota una institució.

Abans d'entrar a classe, es produïa una exaltació col·lectiva bastant còmica. Només recitar el parenostre, aclaríem la gola i ens posàvem a cantussejar diverses cançons dels Beatles o de Simon & Garfunkel versionades amb lletres eucarístiques. Per a qualsevol que compte amb el sentit del ridícul molt acusat, allò era el viu exemple de la cursileria més baixa.

La instrucció en el dogma es produïa a l'aula F d'aquell soterrani, i -veges tu la coincidència- la catequista era oriünda del meu poble. Consuelo, pacient, ens portava llepolies en un d'eixos pots de plàstic tradicionals que cada volta que veig a les prestatgeries dels supermercats em fa recordar-la amb melangia. Entre aquelles feres que llegien els passatges bíblics incomprensibles, hi havia un que encara era més bavau que jo. El silenciós que seia al darrere, sospitàvem que era gitano. Les tres o quatre xiques, per costum, solien ser -perdoneu-me els prejudicis- prou cotorres i manadores.

Aquelles dolces banalitats redundaven en un millor seguiment de la missa del diumenge, durant la qual posàvem en pràctica totes les oracions apreses i acompanyàvem bocabadats, l'harmonia de les guitarres juntament amb aquelles avellutades veus blanques procedents de les devotes rosegaaltars. Aquelles solemnitats contrastaven amb els dubtes terrenals d'alguns companys que, ben malèvols, es preguntaven si tirar-se una bufa a missa constituïa realment un pecat. Ho hauríem d'haver confessat doncs.

La festa però, s'esdevenia només acabar la cerimònia. Tots els diumenges, abans d'eixir de casa i després de les rigoroses prevencions, ma mare em donava dos-centes pessetes, a tot estirar tres-centes. La sala de recreatius que s'instal·lava a l'altra vorera de l'església s'omplia de menuts que no tenien cap pressa per anar-se'n a dinar. La màquina de l'street fighter, la del futbol o la dels cotxes eren les més sol·licitades i havíem de fer cua mentre miràvem absorts com jugava el que ens precedia. Pagàvem cada partida amb monedes foradades de cinc duros que prèviament havíem canviat a la caixa. I a la fi, exhauríem el minso pressupost restant a la botiga del costat, on hi adquiríem les mateixes llepolies que ens facilitava la catequista durant la setmana. El dinar llavors, era sobrer i ma mare em bonegava per haver-me fartat de papes i gominoles. Més o menys com ara, vaja.

Ahir, quasi vint anys després, vaig tocar al concert commemoratiu del cinquanta aniversari de la parròquia. El refrigeri frugal, va tenir lloc al mateix saló quadrat de les gresques i les cançonetes. Vagarejant pels records, vaig parlar ben poc. Tot allò m'era familiar. Ja ho havia viscut.


Al cap i a la fi, per molt que canvien les prioritats i muten les cosmovisions, no puc defugir el solatge de les hores agradables al si d'una casa que ja no és la meua.

Definitivament, el llegat de la memòria és el patrimoni que més m'estime.  

divendres, 16 de maig del 2014

El quadern gris. Josep Pla.

D'un temps ençà, vaig decidir que els pròlegs s'havien de llegir una vegada acabats el llibres. Com mai m'he acomodat a aquestes solemnitats, m'he permés la llicència d'alterar l'ordre de prelació que tradicionalment s'empra per a totes aquestes coses. Aquesta mania radica, bàsicament, en la intenció de gaudir des de l'inici de l'efecte colpidor d'una bona història, d'un anàlisi exhaustiu o d'una reflexió senzillament interessant. Com un neòfit. A pèl. Sense cap tipus de condicionament previ. Sense cap opinió que prejutge la lectura posterior. 

En aquest sentit, quan hom s'acaba d'extasiar amb les pàgines de “El Quadern Gris” de Josep Pla i es dirigeix automàticament cap al pròleg de Joan Fuster, comprén que dir o analitzar alguna cosa més sobre l'obra més universal del pagès intel·lectual de Palafrugell, és una mena d'atreviment inconscient, magre i redundant. Una incapacitat absoluta. Les vora noranta pàgines d'introducció són completíssimes, rigoroses i fins i tot compten amb certs moments d'acidesa propis del suecà. Venint de qui ve, no podia ser d'una altra manera.

Malgrat tot, el compromís adquirit amb el meu amic Reis Payà m'exigeix comentar alguna cosa que, si bé no s'arrime a l'academicisme, sí que reflectisca la petjada literària en l'àmbit més emotiu i personal. Aquest castellut il·lustrat, coneixedor de la meua passió per la literatura valoriana, pel realisme i naturalisme quotidià, va copsar a l'instant que aquest dietari era la lectura que em calia. I li agraïsc que ho encertara.

Com la ingestió espaiada d'una pastilleta de torró, la lectura ha sigut ben dolça, a trossets, esporàdica i sense cap tipus de pressa. El format diari de l'obra facilita aquest assaboriment dominical, variat i suggestiu. Quin mèrit! Sovint pense que fer literatura a través del clavegueram i rutina per on vagaregem diàriament no deu ser cosa senzilla, sobretot si tractem d'evitar els idealismes, cursileries o banalitats convencionals. Si a tot això li sumem l'estat encara precari de la llengua en aquells anys bel·licosos, simplement estem parlant d'una heroïcitat que cal reconéixer i agrair.

Com sempre, àvid de captar paral·lelismes ossats a l'obra mestra del patriarca, he gaudit de coincidències metafísiques i detalls intrascendents que han aconseguit capficar-me de ple. L'oda al naturalisme reflectida en la passió pel paisatge i paisanatge de l'Empordà. Els excessos transparents de qualsevol tornada al poble. La introversió sistemàtica. La reflexió i rebuig del dogmatisme i la vanitat. La sensació d'haver estudiat una carrera que ens interessava ben poc o res. En definitiva, la seua capacitat de saber expressar amb fidelitat tota classe de sentiments frustrats i compartits.



Quan, per fi, vaig tancar la pàgina 818 d'aquesta meravellosa joia, vaig tenir la sensació agredolça d'haver finalitzat un un dels llibres més senzills i influents de ma vida.  

Gràcies Reis.

dilluns, 7 d’abril del 2014

La cremor del divendres

Desfaig, a fosques, els cantons d'un llençol morat sobre el qual he anat rodolant durant les darreres dues hores despacientat i queferós. Arriba un moment en què, irremeiablement, em pregunte perquè tracte d'allargar, sense posar-li solució, la revolució dels enzims a dins d'un estómac sovint convulsionat. Tal vegada, aquesta omissió provinga del rebuig a l'artificialitat dels medicaments. Però em decante més per l'opció de la mandra. Sóc un desvagat sense remei, que recerca rots forçats en detriment de la química. O de la gasosa.


La cremor d'aquesta nit però, barreja arrapades de bajoca, all i tomaca. De bacallar eixut, calamar arrebossat i begudes assortides. De la pressa dels mossos i d'una digestió incompleta, feixuga. Les explosions al magma de la panxa fuetegen les parets del ventre, i erupcionen efervescents per un esòfag volcànic recremat pels excessos. La descripció del cràter, foc incontrolat, és horrible, anguniosa. L'orgull que encara em resta, em convida a estalviar-me més adjectius magnànims.

Arriba el moment en què renuncie a resistir aquests envits i eructes de Sangonera. Quina sèrie de prejudicis cap a la medecina! Quin insomni panteixant! Acompanyat de la llum somorta del mòbil, enfile escales avall cap a la cuina, esperant trobar la solució. Dels ulls regalimen llàgrimes àcides, desproveïdes de sentiment.

Fitxer:Amanida pericana.JPG

Després de diverses temptatives incertes, decidisc obrir una nevera que sovint està empobrida. De primeres, em negue a curar la cremor d'una pericana amb la quinina de la tònica. Les restes d'aquest xovinisme irisat i banal s'ensorren de seguida i destape una llanda groga desesperadament. La manca de ginebra multiplica l'amargor i la secreció d'aquelles llàgrimes. Reviscolen les convulsions i comencen a sorgir nous gasos hiperbòlics. 

Parcialment recobrat, no tinc suficient. Amant de les teràpies de xoc, he accedit a fer-me una preseta de bicarbonat que a última hora canvie per unes cullerades de sal de fruites dissoltes a un got d'aigua. L'efervescència majestuosa apuja com la bromera i m'ho bec tard, quasi desbravat.

Una vegada controlat l'incendi rellig a Josep Pla i m'adorm definitivament, com si fóra un albadet.

I és que com deia el pagès il·lustrat de Palafrugell, el naturalisme només té un defecte: ésser veritat.

dimarts, 25 de març del 2014

Dogmatisme i vanitat

La meua tradicional introversió, ha permés que al llarg dels anys anara configurant-me un xicotet món particular que per la manca de germans, solia compartir amb un alter ego xarrador i crític. Aquestes expansions, de vegades, semblaven els conats de bogeria que s'atorguen a aquells que parlen a soles, escoltant-se. Però a mi, de manera conscient, he de dir que tots aquestos debats i rèpliques que s'esdevenien al fons més fosc del meu fur intern, sempre m'han omplit i entretingut.

La intermitent passió que sent per l'escriptura passa per eixa circumstància: hi existeix al meu si una creixent necessitat d'expressar-me, que si bé no es troba còmoda en el face to face del directe, assoleix en l'assossec i tranquil·litat de la tecla tota l'exactitud del que vull expressar. Qualitat literària i ortogràfica a banda, és clar.

La dualitat personal i les contradiccions perennes que s'han dut a terme a l'interior de tota aquesta nebulosa, han anat conformant una cosmovisió bastant feble i canviant, que fonamentant-se sobre tres o quatre idees generals que rarament m'arribe a creure del tot, recerca constantment el desitjat sentit comú i la comprensió del proïsme.


Si em posen en el compromís, preferisc definir-me de forma negativa, dient el que no sóc, o a tot estirar, el que no m'agradaria paréixer. Inseguretat remota? Excessiva prudència? Voler surar per sobre del bé i del mal? Tot pot ser. Però el meu dogma és intentar fugir d'això mateix: del dogmatisme recalcitrant que sobrevola a tot posicionament defensat amb una mínima fermesa. Un oxímoron de majúscula dificultat en aquestes hores d'injustícia, canibalisme i polaritat.

De vegades, em sorprenc llegint cròniques i comentaris dogmàtics que, amb una pretesa puresa i condescendència, tracten de menystenir a l'altre i de reafirmar una suposada superioritat moral i de principis. Sóc conscient que, amollat com gladiador a l'arena dels lleons, no podria superar cap dels arguments d'aquestes feres dialectals durant un debat mitjanament seriós. L'educació en el dogma no és, a hores d'ara, una de les meues virtuts.

Però, en el fons, tots aquestos categorismes estantissos m'entristeixen. Al capdavall, no són més que el pur reflex d'una encoberta fatuïtat que, per bé que aparentment amagada, assoleix la seua màxima dimensió en aquestos moments de contesa verbal irrefutable. Tota aquesta lògica excloent, tracta d'enaltir la pròpia puresa contraposant els inassumibles defectes, errades i mancances de la resta dels mortals. D'atorgar carnets a tort i a dret. D'enrobustir la pròpia vanitat evitant fissures o escletxes al discurs. De mostrar-se radicalment perfectes i impol·luts.

Amb totes aquestes premisses, aprofite per renegar amb remordiment de tots els meus antecedents superbs i despòtics d'adolescència. Caure en el parany del dogma i la vanitat ha acabat per avorrir-me enormement. No ho puc suportar.



El meu alter ego, imperatiu, m'ho té categòricament prohibit.  


dijous, 13 de març del 2014

Acomiadaments forçats

Davant la imminència d’un comiat pacífic però anunciat, u només es planteja fixar la vista enrere a mode de balanç. Malgrat no haver comptat amb moltes experiències laborals prèvies, tinc la intuïció de que totes, d’alguna manera, acaben transmetent un cert solatge, una combinació de fets, molèsties i coneixements que, com a patrimoni immaterial adquirit, carregues a l’esquena per a la perpetuïtat. Un aprenentatge poc profund i molt pragmàtic a l’hora d’afrontar futures vicissituds i petiteses de la vida.   
 
La vessant personal però, em sembla més complicada. L’escenificació de l’acomiadament – provisional o definitiu-, se m’apareix com una situació incomodíssima, que sovint tracte d’evitar de manera covard i escàpola amb frases fetes, absolutament marcades per la pressa de passar el tràngol. L’artificialitat, els convencionalismes, o bé les emocions incontrolades són circumstàncies que m’avergonyeixen. Acomiadar-se de festa, acomiadar-se a un aeroport, a una estació o bé a la porta d’un despatx, per a  -qui sap-  no tornar mai més.  Fins i tot quan  et dic adéu des de la porta, amb un cúmul de ràpides besades condicionades pel fred, i la serenitat de retrobar-te a l’endemà.
Hui, després d’uns mesos, hauré de forçar un altre adéu amb la continuada utilització de fórmules sintètiques  que aparenten deixar les coses inconcluses.  Jo no me’n vaig, sóc qui torna que diria l’Ovidi. Em sembla bé. Així és com m’he d’acomiadar. Al cap i a la fi, estic segur que es troba més a faltar l’absència que la presència.
I així és com, tal vegada, tornaré.

dimarts, 11 de març del 2014

Penals errats

Entre una de les tantes foteses que més m'agraden es troba, en un lloc privilegiat, el futbol. Aquesta afició secular, mantinguda al llarg dels anys, s'inicià a l'habitació conjugal dels meus pares amb el potent xut d'aquell Koeman vestit de taronja i l’esclat golejador de Julen Guerrero, aquell neòfit ros de Portugalete. 


 
No gosaria dir que el Marca em va fer llegidor, però cal concedir-li alguns dels fonaments d'aquesta condició. Amb set anys ma mare passava a pel periòdic tots els dies. I si no li donava temps, a l'endemà ja en tenia dos reservats a la papereria. Em venen a la memòria la quantitat de duros esmerçats amb aquell àlbum de cromos. En una ocasió em vaig arribar a gastar 300 pessetes!
 
Les coses han canviat, i ara, amb molta tranquil·litat, els partits han esdevingut l’excusa perfecta per obrir-se un potet de cervesa, un paquet de pipes, o fins i tot, assaborir un plat de caragols en plena exaltació col·lectiva, al bell mig de l’estiu colivenc.
 
Jo sempre he sigut un poc torpall amb la pilota entre els peus, malgrat que parar-ne no se'm donava malament. A pesar de tot, totes aquestes coses m'han anat configurant una cultureta i un cert bagatge futbolístic que em faculta a participar en les converses amb certa afecció, rigor i memòria.
Els col·loquis però, no sempre són favorables i davant les evidències de tota aquesta hipèrbole pseudoesportiva, a vegades he hagut d’exercir la seua defensa amb una notòria debilitat argumental que reconec: el meu raonament favorable al voltant de tot aquest món, no s'estén més enllà de l'esfera de l'evasió i l'entreteniment personal. Del panem et circensem strictu sensu.
 
De vegades, tot just acabada una conversa, m'esmusse només de pensar amb quina relativitat i normalitat ens referim a les immenses xifres que es gestionen, a la corrupció sistèmica. Com si els 25 milions, 50 ó 70 constituïren petiteses alienes a les actuals frustracions personals i drames econòmics.
 

Despús-ahir vaig tornar a Mestalla. Feia molt que no xafava aquest estadi envellit, d’afició extremadament exigent i susceptible. Malgrat l’empat a 1, no vaig tornar a casa massa satisfet. A la constant grolleria que una digna Paquita Rebentaplenaris em vessava a la soca de l’orella, vaig haver d’escoltar molts insults sobre la mare de l’àrbitre, sobre la procedència geogràfica de l’equip contrari. Fins i tot, vaig haver de presenciar com dues persones aguantaven estoicament tota classe d’ofenses i recriminacions, pel simple fet de manifestar-se seguidors de l’esquadra visitant. De positiu, absolutament res.
 
La llàstima és que tota aquesta barroeria no es redueix només a Mestalla, sinó que sospite que es tracta d’un fenomen generalitzat: el futbol promou i canalitza la irracionalitat de les persones. No vull resultar demagògic, però de tant en tant, m’agrada imaginar quants governs trontollarien si la meitat de tot aquest furor irat es dedicara a reivindicar i a rebel·lar-se .
 
Només començar la segona part, Aritz Aduriz va anotar des dels 11 metres. Malauradament, el futbol porta massa penals errats que redunden en el descrèdit i la desafecció.

dijous, 6 de març del 2014

Mestral noctàmbul

L'espetec intermitent de les persianes dels veïns acostuma a desvetlar-me durant moltes nits d'hivern. Si bé no són mesos massa plovedors, l'oratge apareix sovint rebolicat per aquest racó mediterrani. El vent amestralat colpeja amb violència el meu tendal, ja ben esguellat i embolicat, i s'escola pels fluixos badalls d'aquestes finestres. De vegades, fins i tot, les rovellades juntes de dilatació de l'edifici ens permeten observar, embadalits, com a un tretzè pis es menegen les làmpares que pengen del sostre. O nosaltres mateixos. Pel carrer fantasmagòric, els inestables contenidors de brossa i un parell de motocicletes d'última gama rodolen per terra al lliure arbitri del mestral. Les branques, arrencades i volàtils, contribueixen a la desfeta. 

Com si d'una serenata es tractara, em desperte tres o quatre vegades, sobtat, de matinada, i apuge la persiana maltractada.


Certament, aquesta nit tinc la sensació de sobreviure a un d'aquells càstigs profètics de les deïtats més apel·lades. I pense que millor m'estaria assegut al caliu del foc d'una casa baixa i fonda, escoltant els mateixos udols pel fumeral.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Homenatge a Paquiña


El matí oceànic d'A Guarda va amanéixer com acostumava per a aquella dona avesada a la mar. Les ones, altives i desafiants trencaven vehementment en aquell castigat roquissar intransitable. Una vegada més, li calien dos ulls al tòs per tal de prevenir un sobtat i cruel designi de Posidó. Un sisé sentit atàvic que copsava a l'acte l'eventual virulència d'aquelles muntanyes de sal aponentades.  

Aquella dona rabassuda, d'edat remota i ben lligada, anava a pleret pels penya-segats ombriencs, cercant racons anònims, atapeïts d'aquells crustacis universalment cobdiciats. En aquell punt amagat de la costa, mentre que amb aquella llarga cabadoira arrencava a destall aquell parell de quilos de percebes, diverses gotes coentes de l'última onada li queien des d'uns cabells aspres i vetusts.
Llàgrimes de supervivència. Glops de mar.

Al cap i a la fi, a aquella senyora -posem-li Paquiña- ningú li podia donar lliçons de dignitat.

dimecres, 15 de gener del 2014

Et posaran l'os!

Sempre he sentit a casa que quan una persona visita un lloc per primera volta, “se li posa l'os”. Ja pot ser una ciutat, un altre país, un poble proper, una muntanya o fins i tot un racó del mateix terme. Però sempre, com una mena de benvinguda, parlem de posar l'os a aquell que arriba per primera vegada a un lloc determinat.
Desconec si aquesta expressió ultrapassa el terme d'Onil o les carenes que rodegen la Foia de Castalla. Tanmateix, es tracta d'una dita que jo he vingut escoltant sovint pel privilegi d'haver visitat indrets molt diversos i llunyans, així com per la picardia d'aquells que sempre tenen la sentència a punt.
No deixa de ser tampoc una frase amb un cert component infantil, perquè jo, de menut, recorde haver-me cregut la broma diverses vegades. No tindria jo més de 5 ó 6 anys quan vam haver de visitar Banyeres. Com el meu iaio matern provenia d'aquell enlairat poble de la Mariola, supose que deguérem acudir al cementiri, a algun casament o simplement a saludar a alguns d'aquells parents que encara hi resideixen.
A mitjan camí, pujant pel Canalís -el port de muntanya que uneix ambdós pobles-, se'm va ocórrer dir que jo mai havia estat a Banyeres de Mariola. Tan a prop com ho teníem! Ignore qui ho va esmentar, però sí recorde ben claret que algú em va advertir a l'instant: “Ui, doncs en arribar et posaran l'os!”. La veritat és que vaig passar la resta del viatge atemorit pensant que possiblement a l'entrada o a qualsevol costera d'aquest municipi, estaria esperant-me un posador d'ossos per a ajustar-me'n un al meu cos. Jo no sabia ni si em quedava algun lloc de l'esquelet per cobrir ni si em faria mal aquella operació. Però crec que mai he rebutjat amb tanta força la delitosa experiència de travessar aquelles muntanyes. Com deia, després d'aquell ós inicial me n'han afegit molts més. Cadascun amb el seu particular record incorporat.
Reflexionava sobre tot açò la setmana passada quan, animat per l'últim dia de vacances i la poca vergonya de no haver-hi estat mai, em vaig arrimar tot sol a Agres per tal d'ascendir al Montcabrer. Aquest cim de 1390 metres que des d’Alcoi o Cocentaina es percep com un Olimp, ha esdevingut sempre un referent geogràfic i natural per a molta gent. Malauradament, ha estat també objecte d'incendis recents que han enfosquit una mica el seu paisatge. No obstant això, des de l'inici al vetust Convent d’Agres, passant per refugis i caves de neu, fins al pic; fou una excursió acolorida, d'introspecció i de descobriment. Com les que m'agraden.
Des d'allà dalt estant, albirant l'Aitana, el Benicadell, el Reconco, el Montgó o fins i tot l'illa d'Eivissa, vaig pensar que aquell ós que m'acabaven de posar no deixava de ser simbòlic i especial. Perquè feia temps que el buscava i perquè sempre he mirat cap a les nostres muntanyes amb una visió mística de conte.
No cal dir que quan vaig baixar a dinar a Agres, mentre plenava la botella d'aigua a una de les nombroses fonts del poble, me'n van afegir un altre.

Els ossos són infinits i els millors, de vegades, es troben a només pocs quilòmetres de distància.