dimarts, 25 de març del 2014

Dogmatisme i vanitat

La meua tradicional introversió, ha permés que al llarg dels anys anara configurant-me un xicotet món particular que per la manca de germans, solia compartir amb un alter ego xarrador i crític. Aquestes expansions, de vegades, semblaven els conats de bogeria que s'atorguen a aquells que parlen a soles, escoltant-se. Però a mi, de manera conscient, he de dir que tots aquestos debats i rèpliques que s'esdevenien al fons més fosc del meu fur intern, sempre m'han omplit i entretingut.

La intermitent passió que sent per l'escriptura passa per eixa circumstància: hi existeix al meu si una creixent necessitat d'expressar-me, que si bé no es troba còmoda en el face to face del directe, assoleix en l'assossec i tranquil·litat de la tecla tota l'exactitud del que vull expressar. Qualitat literària i ortogràfica a banda, és clar.

La dualitat personal i les contradiccions perennes que s'han dut a terme a l'interior de tota aquesta nebulosa, han anat conformant una cosmovisió bastant feble i canviant, que fonamentant-se sobre tres o quatre idees generals que rarament m'arribe a creure del tot, recerca constantment el desitjat sentit comú i la comprensió del proïsme.


Si em posen en el compromís, preferisc definir-me de forma negativa, dient el que no sóc, o a tot estirar, el que no m'agradaria paréixer. Inseguretat remota? Excessiva prudència? Voler surar per sobre del bé i del mal? Tot pot ser. Però el meu dogma és intentar fugir d'això mateix: del dogmatisme recalcitrant que sobrevola a tot posicionament defensat amb una mínima fermesa. Un oxímoron de majúscula dificultat en aquestes hores d'injustícia, canibalisme i polaritat.

De vegades, em sorprenc llegint cròniques i comentaris dogmàtics que, amb una pretesa puresa i condescendència, tracten de menystenir a l'altre i de reafirmar una suposada superioritat moral i de principis. Sóc conscient que, amollat com gladiador a l'arena dels lleons, no podria superar cap dels arguments d'aquestes feres dialectals durant un debat mitjanament seriós. L'educació en el dogma no és, a hores d'ara, una de les meues virtuts.

Però, en el fons, tots aquestos categorismes estantissos m'entristeixen. Al capdavall, no són més que el pur reflex d'una encoberta fatuïtat que, per bé que aparentment amagada, assoleix la seua màxima dimensió en aquestos moments de contesa verbal irrefutable. Tota aquesta lògica excloent, tracta d'enaltir la pròpia puresa contraposant els inassumibles defectes, errades i mancances de la resta dels mortals. D'atorgar carnets a tort i a dret. D'enrobustir la pròpia vanitat evitant fissures o escletxes al discurs. De mostrar-se radicalment perfectes i impol·luts.

Amb totes aquestes premisses, aprofite per renegar amb remordiment de tots els meus antecedents superbs i despòtics d'adolescència. Caure en el parany del dogma i la vanitat ha acabat per avorrir-me enormement. No ho puc suportar.



El meu alter ego, imperatiu, m'ho té categòricament prohibit.