dilluns, 19 de desembre del 2016

L'alquímia de les notes

És absolutament verídic. Quan per primera volta vaig travessar el llindar de la porta que dóna accés a la Unió Musical de Benidorm, la meua cara devia ser de magranetes agres. Allò ocorreria durant l'any 98 ó 99 i de manera indefugible pense en ma mare, que estaria prou fregida pels meus renecs durant el trajecte previ cap a la banda. Anàvem a apuntar-me a solfa i a preguntar si hi havia cap instrument per al xic, que treia bones notes en música i donava massa quefer. De camí jo no parava de remugar i maleir, amb el pretext de no conéixer ningú, de tenir molta vergonya, de la por a la burla i la intenció de no tornar. Allò fou un miratge.

De vegades, quan parlem del món de les bandes ho fem des d'un punt de vista estrictament cultural, en termes d'aprenentatge i formació acadèmica, de dinàmiques d'assajos, d'obres i fragments concrets o fins i tot amb el vici antic de conrear la competència amb altres formacions. Tot això, que és important i segurament la raó fonamental de ser d'aquestes entitats no pot eclipsar una altra realitat, secundària tal vegada, però que certament hi és, vivim i ens lliga per sempre més: la dimensió cívica, la cohesió social o la germanor profunda que s'arriba a crear entre els membres d'aquestes associacions.


L'alquímia de les notes, el magnetisme dels compassos i les emocions compartides fomenten tota classe de vincles afectius que ens fan reconéixer en l'entitat una mena de xicoteta pàtria, en ocasions circumstancialment llunyana, a voltes poc visitada, però sempre lloc càlid de trobada entre persones heterogènies, de diversa condició, amb vides totalment diferents i una gran il·lusió compartida. És eixa una de les grans virtuts que té la banda: amalgamar-nos i democratitzar-nos a tots encara més.

Malgrat ser la cara visible i allò que s'escolta finalment, cal recordar que la banda no només la conformen músics i director, protagonistes indiscutibles. Darrere de tot pasdoble o simfonia hi ha tot una grup de directius, arxivers, col·laboradors que furten temps a les seues faenes i famílies, que posen i lleven fins l'última cadira o faristol, que planifiquen i s'encarreguen de tot de manera altruista, rebent en ocasions crítiques immerescudes a canvi de res que no siga buscar el bé de l'agrupació. Mestres que no només formen, sinó que també projecten l'amor i el compromís per l'entitat. Pares i mares que confien el desenvolupament musical i personal del menut a la banda, conciliant horaris, deures i treballs. Tot això també ho conté la música: una de les ciències més exactes alhora que imprevisibles i humanes que hi podem trobar.


I sobre tot els amics. Perquè ells, amb el seu afecte germanívol, també són partícips directes de la nostra felicitat de tots els divendres. Les amistats que es fan a la banda s'allarguen durant tota la vida. Aquelles persones anònimes que mai demanaran res a canvi que no siga una abraçada, una nota d'afinació, una sordina, una cervesa o un plis plai ben fresc.

S'acosta Santa Cecília i recordem moments molt destacats, de festa, fraternitat, diversió que paguen la pena tornar a reviure-los amb la nostra gent. Els gaudirem doncs amb el compromís i la responsabilitat que comporta ser membre de la Unió Musical de Benidorm.


Beneït siga el dia en què vaig entrar per eixa porta.  

dimecres, 12 d’octubre del 2016

L'estima per Valor

Quan l'altre dia em demanaven quin havia estat el millor regal que m'havien fet al llarg dels vora trenta anys de vida que carregue, la disjuntiva va girar en torn a uns quants presents, materials o immaterials, que han determinat experiències posteriors senzilles i inesborrables. El vaixell pirata de Playmobil, la trompeta dels meus pares, el llaüt dels tios, el cor de la meua companya o el naixement del meu fillol Sergi constituïxen els primers records davant aquesta pregunta compromesa, la imminència de la qual fa que condemne injustament a un prematur oblit tota la resta d'obsequis rebuts.



L'avinentesa d'aquest article doncs, em condueix a concretar un dels regals directament relacionats amb la literalitat del títol. Especialment sensible a les lletres, tots els llibres que m'han ofrenat han estat ben rebuts i amorosidament llegits. Entregat sense remei a la llengua, cultura i geografia pròpies, puc fixar la data de naixement d'aquest deler des de fa dèsset o dihuit anys. Alfons Garcia -castellut, carismàtic, esquerrà, honest i moro groc- em va portar huit volums menuts amb les 36 Rondalles Valencianes d'Enric Valor publicades per Edicions del Bullent. La contextualització d'aquell obsequi fou adient: una gaspatxada amb els amics a Onil o Castalla, ja ben iniciada la primavera d'hivern. Tal vegada aquell instint paternal que Alfons sempre m'ha professat -que li agraïsc i retorne de tot cor-, el va fer entreveure que d'aquell xiquet sensible i enyoradís se'n podria traure trellat, si no literari, almenys personal.

He de reconéixer que aquell univers tan figurat, alhora que proper, va suposar tota una revelació sense precedents. Les xicotetes històries s'esdevenien en mig d'escenaris coneguts, mentalment fixats amb exactitud. Aquells contes alliçonadors, procedents de la transmissió oral més autòctona, estaven narrats sota paraules i locucions familiars del parlar de la Foia que emocionalment em lligaven al meu iaio – ja finat-, de qui recordava l'herència dels vocables i expressions, la saviesa popular en torn a la naturalesa, el camp, l'oratge i la condició humana. Les rondalles foren llegides i rellegides en moltíssimes ocasions, bandejant irresponsablement els deures de l'escola, durant els estius a Irlanda o esperant a l'hora de la classe de tenis. Tot allò amb una única conseqüència: amerar-me d'estima pel País així com combatre l'enyor per la meua terra promesa, molt pròximament ubicada a la del senyor Valor.


A mesura que em feia gran, em vaig empassar amb fruïció la Trilogia de Cassana, L'ambició d'Aleix, La idea de l'emigrant i altres narracions amb el mateix resultat: la coincidència anímica i l'aprofundiment d'una consciència nacional encara molt proscrita. Com no vaig tenir el privilegi de tractar amb Enric Valor directament, ni en sóc cap erudit per a fer cap anàlisi acadèmic seriós de la seua obra, la meua perspectiva només està contemplada des del pur punt de vista de la suggestió subjectiva.

En efecte els paral·lelismes personals -no així els literaris- sempre m'han identificat amb ell. L'exili de la terra estimada i la passió pels retorns a la mateixa; la cosmovisió inherent a una comarca i l'oïda permeable a les contarelles, sentències i refranys; l'amor idíl·lic pel país dels valencians, les muntanyes, els masos, les plantes, els núvols i la neu; la condició petit burgesa gens aliena i prou humanista vers tots els afers socials; el patriotisme de les lletres que festegem tots els 22 d'agost a l'alba, en honor seu, passejant per la Serra de Castalla.

Amb tota aquesta oda humil i merescuda només vull posar el meu xicotet gra de sorra i enaltir les virtuts personals i literàries d'aquest homenot. En l'homenatge que tots els anys li retem a Valor, a l'Alt de Guisop, pel seu aniversari, algú va dir que una vegada passats els anys d'ignomínia havíem entrat en el temps de les urgències. En efecte un govern teòricament procliu i un conseller de cultura com el senyor Marzà no poden defugir la responsabilitat i obligació de dignificar encara més la figura del mestre de Castalla. La realització de la Casa-Museu, la recuperació del Mas de Planisses o la divulgació intensiva de la seua obra són deures que també ens pertoquen a tots aquells que tenim un compromís personal amb les nostres lletres, amb les nostres terres i amb l'ànima col·lectiva d'aquells que les habiten.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Cosmopolites de boqueta

És involuntari. A mesura que vaig entrant en la indefugible dinàmica de les responsabilitats pragmàtiques, més o menys orientades a la idea del trellat generalment acceptat, mentre alguns dogmes adolescents estan en procés d'esbravament -això que en diuen fer-se gran- he relativitzat bona cosa determinades intoleràncies i maximalismes juvenils. Des de la bonhomia eucarística que em caractertitza, suporte amb freqüència - i a vegades aprenc- tota classe d'individus carregats d'una sola raó: la seua pròpia.  He dinat amb conservadors irracionals i sopat amb esquerrans esvalotats el mateix dia, amb la mateixa normalitat respectuosa amb què hom s'alça i es gita. No puc queixar-me'n perquè, al remat, tot resulta ben criticable, enriquidor i divertit.

Amb tot açò no estic afirmant que la incipient maduresa m'haja arrabassat vells posicionaments ni que tan sols m'haja convertit en un cap de suro vulgaritzat sinó que em mire les coses des d'un angle més tranquil, sense fer excessiva bandera ni frontera de res, des de l'escepticisme inicial a qualsevol formulació i amb una predisposició eclèctica d'aprofitar el millor de cada cosa. En efecte, encara gaudisc d'un insignificant i rebatible corpus ideològic d'antics principis: els mateixos mínims comuns denominadors redirigits a la recerca de la casuística, l'esperit crític i el sentit comú.

Malgrat tota aquesta presentació pròpia d'aquell que, en bon valencià, ni la fica ni la trau, hi ha converses verinoses que em desperten d'aquesta estoica letargia. I és en aquest punt quan recorde que l'altre dia hi havia dues dones al mateix vehicle parlant al voltant de la importància d'algunes llengües a l'escola. Sembla que per a determinats subjectes, en gran part monolingües satisfets o bilingües d'amagat amb pretensions d'assolir la condició de ciutadans del món, el valencià suposa un vet a l'ensenyament. Un pal a la roda prescindible que va en detriment de l'adequat desenvolupament personal i cognitiu envers altres idiomes, que innecessàriament obstaculitza l'accés a altres matèries més útils. I encara, darrere de tot el rastre d'humiliacions succintes, hem d'agrair que li atorguen un paper folklòric, d'animal en extinció dins d'una gàbia hermètica.

Sota aquesta cosmovisió aparentment universal i moderneta, cal dir sense rubor que s'amaguen els signes més evidents del menyspreu i el supremacisme, front als quals se m'emporten els dimonis. Aquesta plàcida acceptació del reduccionisme més recalcitrant i la ignorància a la carta ens hauria de fer rebel·lar-nos més a sovint. Contraposar l'ensenyament en el nostre idioma amb l'aprenentatge d'altres llengües constitueix un acte pervers i ben sobrer. Afirmar que el conreu del valencià implica una minva idiomàtica i acadèmica en les facultats del xiquet no té cap altra base científica que un vetlat desig d'hegemonia. En efecte, cal airejar sense embuts que no hi ha idioma més important que cap altre. Que les llengües no conviuen en règim de competència, sinó de total i normal complementarietat. I no passa res.

El meu cas, lliurant-me de tota falsa modèstia, és ben exemplificatiu. Sent com sóc, posseïdor d'una intel·ligència gens destacable, he sigut capaç de ser totalment competent en l'ús de tres llengües, a banda de saber llegir música i estar familiaritzat amb el francès. L'interés, l'esforç i -cal dir-ho tot- les oportunitats que m'han brindat els meus pares m'ho han possibilitat. No sóc cap xic especial ni tinc poders sobrenaturals. Tan sols he tingut la voluntat de saber-ne. I més que n'haguera estudiat si no fóra un especialista en perdre el temps en tota classe de banalitats!

Monolingües cosmopolites, bilingües amb vergonya, metropolitans aparents! La nostra llengua és una eina més de desenvolupament personal, de fidelitat al territori i de manifestació d'una identitat ni pitjor, ni millor. Simplement nostra. El valencià no suposa cap fre a l'aprenentatge, sinó una altra marxa cap al coneixement.

Marxe a llegir un llibre dels de Sherlock Holmes. A Sir Arthur Conan Doyle m'agrada llegir-lo en anglès. I per què no?



diumenge, 7 d’agost del 2016

In Benidorm

Cau novament la nit d'agost, de basca africana, en aquesta urb transformada per la massiva arribada de turistes eventuals i estiuejants habituals. La boira humitosa és tan densa que acaba endinsant-se per tota classe de porus del cos, impedint la necessària son d'aquells que treballen a l'endemà. No en sóc amant dels aires que em ressequen totes les vies. És un fet evident que aquests aparells del dimoni em provoquen bona cosa de constipats estiuencs de llarga durada. Fins i tot encara més que les tramuntanades aitàniques. Amb tot, no corre ni un bri de llevant, i suar al llit no constitueix un dels ideals fonamentals que hom té al voltant de la qualitat de vida. Encenc, remolant, l'aire infecte i tanque les finestres a fi d'aconseguir una bona aclimatació que em permeta dormir sense interrupcions.

La meua relació d'amor-odi amb Benidorm accentua el segon substantiu a mesura que entren els mesos d'estiu, especialment juliol i agost, quan, amb el bon oratge i les vacances pagades, practiquem una necessària genuflexió cap al visitant. Els hotels estan plens a vessar de turistes a la recerca de preus baixos. La platja, en altres dates seductora, es transforma en un terreny minifundista de tovalloles i para-sols que provoca tota classe de bregues per les servituds de pas i les reserves. Les piscines, imprescindibles,  són dipositàries d'olis, cremes solars i pixarrades. Estacionar és missió impossible i l'alternativa del servei de bicicletes constitueix una heroïcitat, atès el mal estat dels aparells i el dens trànsit rodat i humà. Tot açò a mi em ve de nou ja que, fins no fa molts anys, m'enviaven a passar els estius a Onil, a la muntanya continental de nits agradables, d'obrir la porta i eixir al carrer a prendre la fresca. Malauradament, tot això s'ha perdut.

A estes altures del mes, és quasi impossible fer-se un lloc als atapeïts racons del centre urbà, que a poc a poc va deixant de ser històric. La poca afecció al patrimoni en els darrers cinquanta anys resulta patent quan, passejant per aquests carrers, observem que moltes de les antigues cases baixes han estat transformades en blocs de pisos heterogenis, en locals d'oci d'ornaments i il·luminacions gens coherents, en edificis públics horripilants, deixant a les poques vivendes antigues que romanen com a illots esmaperduts en la dinàmica del progrés. El que ja està fet és irreversible i amb això s'ha de conviure. No obstant això, alguns no podem evitar la comparació amb aquells llocs on, la preservació de la identitat arquitectònica, econòmica, cultural i lingüística ha esdevingut un recurs turístic molt valorat.

Tot pren un caire artificial. A banda del sol, la platja i algunes festes pròpies, oferim amb desmesura les tendències, els menjars, les begudes, les modes de la globalització, els personatges més coents de la telebrossa, obviant sovint l'existència d'uns trets històrics, naturals, gastronòmics, culturals que, a força de l'endogàmia i el complex d'inferioritat deixem de banda deliberadament. L'èxit, etern i irrefutable, és l'argument indiscutible contra totes les meues dèries provocades per la calor i la gentada.


Aquesta sèrie de crítiques furibundes però, no amaguen la contradicció  de què jo en siga partícip, a benefici propi i de manera activa, de tot aquest desficaci reeixit i econòmicament contrastat que m'ha donat de menjar. Però sobretot provenen d'un sentiment ben fondo: a força d'anys estime Benidorm amb la certesa que m'atorguen els records, els bons amics, alguns racons i la resta de mesos de l'any que no són juliol i agost.

Si ens basem en la primera part d'aquest escrit, pecaríem dels prejudicis i superficialitats que sovint conreen - mal que ens pese - alguns subjectes relacionats amb l'esquerra i el valencianisme, ben teoritzats en els maximalismes xovinistes i dogmes amb vanitat. Benidorm, no es redueix a les meues crítiques, a l'alienació o al simple alcoholisme sota el formigó. Benidorm, per a tots aquells que ens hem criat i hi residim habitualment, és quelcom familiar, proper, entranyable i seductor. Aquesta ciutat és forn d'una cultura subalterna, qualificadíssima, d'artistes i lletraferits. El poble compta amb una societat civil diversa, metropolitana, conscient, arrelada. Un teixit associatiu i cultural extens, divers i no suficientment valorat. Representants públics com ara Josep Bigorra. Oracles com la Unió Musical que és ma casa, i els músics la meua família. 

Les Festes de Benidorm, totes aquelles tradicionals que provenen dels anys previs al boom, signifiquen un retrobament amb l'ideal de poble, amb les arrels perdudes, amb la tradició i la valencianitat. La llengua pròpia és ben genuïna, sonora i dolça. Aquesta ciutat és dipositària de gran quantitat de racons on es conjuguen tota classe de plaers hedonistes amb les amistats, de llocs on es menja i beu de categoria. Benidorm és sinònim de la identitat vital i arrelada de l'horta, de la proximitat a la comarca, de la tranquil·litat moguda de l'hivern. 



Quan l'altre dia interpretàvem amb el cor In Benidorm, una peça amb ritmes de swing i una lletra farcida de tòpics i odes a la felicitat, barrinava totes aquestes coses. En el fons m'agraden. I és que, en aquest poble, fins i tot les cançons, els moments i els llocs artificials són objecte de gaudi i entreteniment.   

Amb tot, i sent excessivament benèvol, desitge que arribe setembre amb totes les meues forces.  

dilluns, 6 de juny del 2016

Em confesse

Una vegada, havent expressat amb honestedat la meua incapacitat manifesta per a certes coses, algú em va bonegar amb el pretext d'una autoestima baixa, d'una situació exempta d'ambicions personals, d'una nul·la creença en allò que desenvolupe, de la por a equivocar-me. En efecte, el diagnòstic era exhaustiu i molt ben trobat, encara que previsible. No tinc cap cuirassa robusta que m'atorgue per fora l'aparença segura i perfecta que em falta per dins. El meu escut personal és tan permeable que, a primer colp de vista és impossible amagar determinades vergonyes, defectes i la resta de futilitats moralment reprovables. Circumstàncies que, per altre costat, esdevenen protagonistes mentre les glòries etíliques redunden en una identificable bipolaritat. Però tant fa. A mi, que cada dia sóc més egoista, més hedonista, més selectiu i més escèptic, totes estes coses m'avorrixen cosa de no dir, tot i reconèixer que en no poques ocasions han estat objecte de preocupació, regomell i reprensió per la meua part. La vanitat, per feble que siga, és un dels verins inherents a la condició humana.

Des del punt de vista general, la meua inutilitat és bastant notable, tot i que compte amb la insistent voluntat d'aprendre i seguir avançant. M'interessen tota classe d'arts, esports i altres disbarats amb cap connotació pragmàtica que desenvolupe de forma mediocre, sense constància i amb el perenne costum de no saber dir que no. Mestre de poques coses, vaja.

Per bé que a priori puga paréixer el contrari, la gent propera ho sap de bona mà: els interessos crematístics mai m'han llevat la son en absolut, sinó fóra perquè estic pagant una hipoteca, per la vergonya de demanar i perquè sóc un bon vivant i un capritxós per a certes coses. La meua virtut més destacable, per a la qual destine bona part del meu erari de petit burgès, és rossegar i engolir amb abundància, sense distincions i sense cap altra limitació que la que m'imposen la cremor i les dones, que no volen que el meu estómac esdevinga una caixa de bombes. Com aquella dita del pobre: abans rebentar que sobre.

I cal dir-ho clar: la meua capacitat de lideratge i picardia econòmica és tan nul·la que qualsevol empresa a les meues mans duraria de Nadal a Sant Esteve. Sóc tan bona persona que sempre tinc el pensament posat en l'altre, que la competitivitat me la passaria, si no fóra per les circumstàncies, per l'engonal a tothora. I és que com em va dir ahir un bon amic: mai serem bons empresaris, però tu i jo plenaríem parròquies cada diumenge.

Després d'este bany de realitat, sempre exempt de falsa modèstia, la meua edat relativa i un cert orgull extret de les entranyes em conduixen a revertir parcialment aquest estat passiu amb una iniciativa pròpia. Una idea que, per fi, llance i lidere jo. Tal vegada la primera proposta de ma vida. L'any que ve, si Déu vol, jo arribaré a la trentena i aquest blog discontinu en farà 10 des de la primera entrada. Eixa classe d'efemèride mereix reconcebir aquesta bitàcora per tal de presentar-la en format de llibre físic, amb tots els riscs, totes les il·lusions dipositades damunt la taula. Sense cap altre ànim literari que aquell que obliga el rigor. Amb l'ajuda i suport de les persones de veritat. Amb la ferma voluntat d'autoafirmació personal i de començar a escriure per mi mateix -valga la redundància-, sense ingerències, els fonaments i desitjos d'aquesta vida feliç i paradoxal. 

Màquina avant.





dimarts, 10 de maig del 2016

Una nit d'enyor

De tant en tant es veia internament forçat a tornar a l'oracle de la infantesa, on els somnis cobraven realitat a través de l'esdevenir habitual i excepcional de les coses petites. Sovint, de manera quasi mensual i amb qualsevol mínim pretext, acudia fidel, una vegada més, a la casa pairal en la qual també s'havia criat a temporades. Els records suraven en l'atmosfera d'aquell carrer de poble, des d'on accedia a l'habitatge dels benvolguts avant-passats. No hi havia nit, per lluny que fos que no es projectaren al seu cap un seguit d'imatges evocadores d'aquells dies de joia, dels racons oblidats de la casa i d'aquells que l'habitaren. Amb la perspectiva dels anys i la sensació involuntària d'anar oblidant detalls, només podia arribar a concloure que ningú pot arribar a ser mereixedor d'aquella estima.

La bossa de mà romania a la porta. Com sempre això implicava tornar i marxar: els verbs que repetien una vegada més aquella història efímera. Allò havia canviat molt però hi romania l'antiga essència metafísica i el lligam inexplicable dels llocs acostumats. El silenci profund palesava el fet de que hi mancaven les persones. Recordava amb certesa el contingut de totes les estances que ja no hi eren. En efecte, qualsevol mínim detall no es va lliurar de l'observacio avesada -i altrament perduda- d'aquells anys de feblesa i introversió. A qualsevol calaix encara trobava una memòria. Els últims pots de tomaca en conserva seguien figurant al prestatge un pastador gelat. La romana encara el pesava i els vestits de Festes li conferien eixa olor característica als armaris. 

Sense poder dormir, es concentrava en el soroll constant de la pluja de maig. Al pati, el crepitar de la uralita amb es barrejava amb lleus tocs de campana d'altes hores i la pau era absoluta. Ben a prop de l'alba un allau d'instants perduts s'amuntegaven sobre aquell edifici que també pretenia que fóra la Casa de tots. 

I amb els primers tocs de l'alarma i la llum filtrant-se per la claraboia entenia que enyorar suposava fer memòria dels moments i llocs on va ser molt feliç.



diumenge, 24 d’abril del 2016

La Bandera dels Moros Músics

 Una vesprada de festes del primer dia de trons de finals dels 90, entre l'interval de la guerrilla i l'ambaixada, mon pare em va conduir al xorro de la plaça amb el pretext d'anunciar-me una cosa important. Jo tindria poc més de deu anys, si és que els tindria i la veritat és que, per bé que estava intrigat, no li vaig donar massa rellevància a la qüestió. Des d'aquell privilegiat lloc de la plaça estant, vaig sentir que la nostra família, com a promesa, mostra d'agraïment i compromís regalaria una bandera a la comparsa. Un obsequi farcit de sentiment que enaltira encara més l'estendard representatiu de la nostra entitat. Certament, jo no ho vaig entendre de primeres perquè tampoc coneixia l'existència d'aquestes tradicions en l'esfera festera. Què en la que hi ha no en tenim prou?Cal dir que en aquell moment em sembla que hi havia dos banderes en actiu, a banda d'una altra antiga que, amb un color emmarronit s'ha estés a la sala de juntes de la directiva.

Amb la decisió presa, vam contactar amb Edu Sanchís per tal que es posara a treballar en la confecció de la nova bandera. Edu sempre ha estat una persona vinculada a la comparsa, i és un home d'un coneixement vastíssim així com una indubtable capacitat artística, per la qual cosa no hi havia cap dubte que la cosa eixiria endavant amb totals garanties. Els mesos van anar transcorrent i, cada vegada que pujàvem a Onil, véiem els avanços al quartet de ca la meua iaia. Els brodats anaven prenent forma i el conjunt de colors i ornaments utilitzats feien intuir que aquella seria, una vegada finalitzada, una bandera a l'altura de la categoria de la nostra comparsa.

Amb tot va arribar l'any 2002 i el moment de beneir-la. Atesa la proximitat de les Festes, el dia escollit per tal que la bandera veiera la llum fou el dia de la nostra Retreta. Una vesprada assolellada que va congregar al bell-mig del Carrer Saüc a nombrosos comparsistes, familiars i amics desitjosos de vore com havia quedat aquell nou símbol dels Moros Músics. Una obra d'art amb molt treball esmerçat, nombrosos detalls estètics, un asta daurada i la lira, signe perpetu de la comparsa, situada en un lloc destacat i visible.


Des d'allà, acompanyats pel CIMO ens vam dirigir a l'església a fi de donar acta de constitució i consagrar in aeterno al nou emblema de la comparsa. Recorde, no sense el rubor d'aquell que fuig de protagonisme, les nombroses paraules d'agraïment i enhorabona que ens van arribar i que van anar succeint-se al llarg d'aquella vesprada a l'església, al sopar de la comparsa i a la posterior retreta. En aquell moment de la volteta, em ve a la memòria el detall impagable de les capitanes d'aquell any que ens van deixar dur la bandera des del Portal, passant pel Carrer Major fins arribar a la Plaça.


Des d'aquell moment, la bandera ha lluït a totes les festes en règim de cooficialitat amb els altres estendards que s'utilitzen per a actes com la Volta, la Retreta, les Guerrilles o la Ballà de Banderes. Han sigut ja molts els capitans i capitanes que l'han portada, coincidint molts d'ells en que és molt elegant, bonica alhora que robusta. Però com diu el refrany, “càrrega agust no pesa”. I quan els membres de la nostra família la veiem, ens aborda un sentiment: és per a nosaltres tot un honor haver contribuït amb un pessic d'arena a engrandir encara més els 75 anys d'història de la nostra comparsa.  

diumenge, 10 d’abril del 2016

Pedres

Les agulles, granítiques li barraven el pas fins perdre's a desenes de quilòmetres des d'on s'ubicava. El bosc de pedres carbòniques conformava un conjunt divers de formes, de comparacions forçades a base de la millor imaginació, de cavitats fosques i humides. Els nombrosos amagatalls, goles i camins coberts de pedra i vegetació conviden a abstraure's i enlairar-se pels terrenys de l'aventura, la fugida nocturna per dreceres inutilitzades i prohibides. Amunt i avall. No hi ha cap metre per al descans ni per a expansions diàfanes. Tot és clos amb la singularitat companyia d'una motxilla d'experiències i un bastó revellit que xafa primer els atzarosos passos que li esperen. Malgrat que no intuïa allò que s'esdevindria darrere d'aquells punxos de geologia mil·lenària que no s'acabaven, no contemplava una altra opció per a l'auto-realització i el descans. 


Pensar en el paradís senzill, executar, insistir i persistir. Els penya-segats no són insalvables. Els llacs plaents però no constitueixen tampoc cap entelèquia llunyana.



diumenge, 20 de març del 2016

Teresa

Els cabells, abundants i caragolats, eren el marc d'aquella cara bruna, de somriure enigmàtic i vergonya perenne. Els rulls li regalimaven ordenats a cada costat i al bell-mig d'aquell quadre destacaven dos ulls foscos i profunds que quan corresponien petrificaven i volien dir moltes coses. Secundàriament a aquella imatge, les esquadres cristianes desfilaven decididament de cara al sol fins al castell. La dentadura de neu s'amagava en esgotar els darrers rajos de mentireta que compartien. A poqueta nit l'abric de colorets la tapava del fred de primavera. Ho van deixar córrer. Se'n va anar a tocar el saxo i ja no es van veure més.


Hui Teresa ha sigut mare.  

dimecres, 9 de març del 2016

La xicona de Wan Chai

No s'esperava aquell formigueig de gent a eixes hores de la vesprada. Aquell moll envellit, darrer vestigi de les glòries colonials angleses, era tot un vesper de compatriotes i forasters delerosos de pujar al ferri que els conduïa rutinàriament al continent. Un operari disciplinat i un buit de 4 metres fins la mar bruta els barraven el pas i la impaciència. Veient que el vehicle s'atracava a poc a poc, els passatgers que feien cua començaven a posar-se desficiosos i intentaven guanyar centímetres a costa d'espentar als altres i avançar de manera sigil·losa. El sentit cívic i pràctic acabava imposant-se en l'anarquia de la pressa. Allà dalt hi cabien tots. El ferri, espiritualment britànic, salparia a la mateixa hora.

Tanmateix, la xica de Wan Chai que es recolzava a la barana d'aquell port, no va pujar. Li va semblar que aquella dona blanquinosa, d'ulls xinesos i baixa estatura era una bona mare, ateses les efusives besades d'última hora que va fer als seus dos fills. Ambdós germans, vestits d'uniforme i la motxilla carregada de llibres competien entre sí per tal d'arribar els primers al seient de fusta. L'encarregat, estant els xicons orfes d'autoritat, els va amonestar. Haurien de comportar-se durant el trajecte fins al continent.

De sobte, els grinyolats motors d'aquella barcassa van ressonar sense pietat. L'operari va deslligar aquella corda i va apujar la passarel·la amb un botó verd. Mentre uns parlaven fort, altres aprofitaven els deu minuts de travessia per deixondir-se de les pressions quotidianes. La vella embarcació abandonava l'illa i s'engolava per la badia, cada vegada més reduïda per la pressió urbanística d'una gran urbs sense cap remordiment ni por a guanyar-li metres a la mar. Havia de reconéixer que l'horitzó de gratacels infinits que començaven a oferir tota classe de lluminàries patrocinades al capvespre, tenia un component de suggestió que el capficava en la seua nova condició cosmopolita.

Els menuts deien adéu i la mare, amb un jersei de llana blau i un cabell preciós que onejava amb el ventijol, s'empetitia en la distància. Li va semblar que aquella jove s'eixugava el llagrimall amb un mocador, plorant un acomiadament habitual i indesitjable. Els xiquets però, eren aliens a tot drama familiar. Allà, asseguts entre ciutadans que els miraven amb curiositat maquinaven per fer maldats en aquell espai temporal d'alliberament sense tutela.

Arribant a l'altre port, més nou i flanquejat per un auditori modern, les maleses només podien quedar-se en temptativa. El pare els va rebre a Tsim Sha Tsui amb la indiferència i resignació d'un home ocupat que ha estat interromput forçosament. Els va saludar sense interés i els va indicar que el seguiren mentre caminava altiu i sense girar-se. I ambdós, temorosos de rebre un carxot, el van seguir muts i disciplinats fins a perdre's de vista entre mig dels taxis rojos i els passos de zebra multitudinaris que conduïen a l'altra gran ciutat del continent.

No ho podia albirar amb nitidesa, però imaginava que aquella xicona de Wan Chai encara estaria a l'illa, recolzant-se sobre la barana, maleint haver de compartir la custòdia amb aquell monstre.









diumenge, 14 de febrer del 2016

L'Ararat perdut



Estableix el Gènesi que l'Ararat fou la muntanya on va encallar l'Arca de Noé. El precedent bíblic no és descabellat si observem que que el Արարատ s'alça abruptament al bell-mig de les volàtils fronteres turques, armènies i iranianes. La seua pronunciada elevació que ultrapassa en el seu punt més alt els 5000 metres no solament li confereix una estampa de neu perenne, sinó també, per al cas que ens ocupa, un simbolisme visual i geogràfic de connotacions nacionals etèries. Açò constitueix un fet oficial, fins al punt d'aparéixer destacat a l'escut d'armes d'Armènia. Ja fa molts anys que aquesta mena d'Olimp armeni no pot rebre eixe gentilici oficialment, doncs desde 1921 pertany a Turquia com a conseqüència d'anys de Primera Guerra Mundial i posteriors tractats de repartiment entre russos i turcs, amb el teló de fons del trist genocidi armeni.

Amb aquests preludis bèl·lics, d'ignomínia nacional i vergonyes silenciades caldria situar-se a Erevan. Des de la capital d'Armènia estant, l'observació al sud del volcà inactiu és alhora humiliant, colpidora i nostàlgica per als compatriotes del país caucàsic. A tocar de mà, ferix la seua condició inabastable en sentit físic i metafísic.

Una nit va recordar l'Ararat després de somniar que s'havia equivocat profundament. Havent caigut al barranc fosc, la forta riuada de la imprudència havia arrasat la trajectòria ideal i l'havia conduït mar endins fins a deixar-lo mig ofegat sobre aquella illa despoblada, refugi d'antics pirates. Enfonsat en l'isolament més absolut, no acabava de pair el seu nou estat de nàufrag desgraciat i s'arrapava als tres o quatre fruits per sobreviure i allargar d'eixa forma l'angúnia d'un remordiment agut i irreversible.

Els dies clars de l'hivern, quan el ponent anticiclònic netejava les boires podia albirar de bon matí els contorns difuminats d'aquelles muntanyes que va xafar i gaudir abans de la desfeta. La visió llunyana i impossible de les cingleres conegudes i la imaginació dels atzarosos camins comuns li retornaven l'agror inesborrable de la desgràcia. Malgrat l'hipotètica esperança que hauria de proporcionar aquell miratge pròxim a l'horitzó, assumia que la sentència d'aquell castic era inapel·lable. Mai ningú tornaria a buscar-lo i rescatar-lo de les gèlides profunditats de la indiferència i la proscripció.