dimarts, 13 de setembre del 2016

Cosmopolites de boqueta

És involuntari. A mesura que vaig entrant en la indefugible dinàmica de les responsabilitats pragmàtiques, més o menys orientades a la idea del trellat generalment acceptat, mentre alguns dogmes adolescents estan en procés d'esbravament -això que en diuen fer-se gran- he relativitzat bona cosa determinades intoleràncies i maximalismes juvenils. Des de la bonhomia eucarística que em caractertitza, suporte amb freqüència - i a vegades aprenc- tota classe d'individus carregats d'una sola raó: la seua pròpia.  He dinat amb conservadors irracionals i sopat amb esquerrans esvalotats el mateix dia, amb la mateixa normalitat respectuosa amb què hom s'alça i es gita. No puc queixar-me'n perquè, al remat, tot resulta ben criticable, enriquidor i divertit.

Amb tot açò no estic afirmant que la incipient maduresa m'haja arrabassat vells posicionaments ni que tan sols m'haja convertit en un cap de suro vulgaritzat sinó que em mire les coses des d'un angle més tranquil, sense fer excessiva bandera ni frontera de res, des de l'escepticisme inicial a qualsevol formulació i amb una predisposició eclèctica d'aprofitar el millor de cada cosa. En efecte, encara gaudisc d'un insignificant i rebatible corpus ideològic d'antics principis: els mateixos mínims comuns denominadors redirigits a la recerca de la casuística, l'esperit crític i el sentit comú.

Malgrat tota aquesta presentació pròpia d'aquell que, en bon valencià, ni la fica ni la trau, hi ha converses verinoses que em desperten d'aquesta estoica letargia. I és en aquest punt quan recorde que l'altre dia hi havia dues dones al mateix vehicle parlant al voltant de la importància d'algunes llengües a l'escola. Sembla que per a determinats subjectes, en gran part monolingües satisfets o bilingües d'amagat amb pretensions d'assolir la condició de ciutadans del món, el valencià suposa un vet a l'ensenyament. Un pal a la roda prescindible que va en detriment de l'adequat desenvolupament personal i cognitiu envers altres idiomes, que innecessàriament obstaculitza l'accés a altres matèries més útils. I encara, darrere de tot el rastre d'humiliacions succintes, hem d'agrair que li atorguen un paper folklòric, d'animal en extinció dins d'una gàbia hermètica.

Sota aquesta cosmovisió aparentment universal i moderneta, cal dir sense rubor que s'amaguen els signes més evidents del menyspreu i el supremacisme, front als quals se m'emporten els dimonis. Aquesta plàcida acceptació del reduccionisme més recalcitrant i la ignorància a la carta ens hauria de fer rebel·lar-nos més a sovint. Contraposar l'ensenyament en el nostre idioma amb l'aprenentatge d'altres llengües constitueix un acte pervers i ben sobrer. Afirmar que el conreu del valencià implica una minva idiomàtica i acadèmica en les facultats del xiquet no té cap altra base científica que un vetlat desig d'hegemonia. En efecte, cal airejar sense embuts que no hi ha idioma més important que cap altre. Que les llengües no conviuen en règim de competència, sinó de total i normal complementarietat. I no passa res.

El meu cas, lliurant-me de tota falsa modèstia, és ben exemplificatiu. Sent com sóc, posseïdor d'una intel·ligència gens destacable, he sigut capaç de ser totalment competent en l'ús de tres llengües, a banda de saber llegir música i estar familiaritzat amb el francès. L'interés, l'esforç i -cal dir-ho tot- les oportunitats que m'han brindat els meus pares m'ho han possibilitat. No sóc cap xic especial ni tinc poders sobrenaturals. Tan sols he tingut la voluntat de saber-ne. I més que n'haguera estudiat si no fóra un especialista en perdre el temps en tota classe de banalitats!

Monolingües cosmopolites, bilingües amb vergonya, metropolitans aparents! La nostra llengua és una eina més de desenvolupament personal, de fidelitat al territori i de manifestació d'una identitat ni pitjor, ni millor. Simplement nostra. El valencià no suposa cap fre a l'aprenentatge, sinó una altra marxa cap al coneixement.

Marxe a llegir un llibre dels de Sherlock Holmes. A Sir Arthur Conan Doyle m'agrada llegir-lo en anglès. I per què no?